Passat i present de Depeche Mode i Sparks

Diu la llegenda que John Lennon, l’any 1974, estava mirant el programa musical Top of the Pops a la BBC quan va decidir fer una trucada a Ringo Starr. “No et creuràs què fan ara a televisió, Ringo!”, es veu que li va dir. “Marc Bolan [icona glam anglesa, cantant de T-Rex] està tocant una cançó amb Adolf Hitler!” La cançó era This Town Ain’t Big Enough For Both of Us i “Marc Bolan i Adolf Hitler”, que és com un sempre corrosiu John Lennon va anomenar els germans Russell i Ron Mael del grup californià Sparks, la van tocar ahir al Parc del Fòrum, quan faltaven uns minuts per a les nou del vespre, en la culminació del seu estimulant concert al Primavera Sound. Russell Mael la continua cantant, com feia fa cinquanta anys, amb un admirable falsetto i l’expressió del seu germà amb bigoti de Führer continua sent per emmarcar.

Sparks no van actuar a Barcelona fins que l’any 2006, ja amb tres dècades i mitja de trajectòria, els va convidar el ja desaparegut Festival Summercase i, tot i que, des de llavors, en sales, han fet només una actuació a la 3 de Razzmatazz (a Londres, en canvi, com han fet aquesta mateixa setmana, són capaços d’omplir dues nits seguides el Royal Albert Hall), la seva presència en festivals de la ciutat ha estat més o menys constant. Res, però, de refregar-se en el passat. Sparks sempre han presentat nous discos (ahir, The Girl is Crying in Her Latte, magnífic títol!) i firmat concerts tan teatrals i divertits com el d’aquest Primavera Sound, en què van recuperar també perles com Angst in My Pants i Bon Voyage i es van fer valer com a influència tal vegada no prou reconeguda per a dotzenes de grups que han actuat durant aquests vint-i-un anys al festival.

Resistint-se, també, a no viure únicament de glòries passades, Depeche Mode van protagonitzar ahir l’actuació, amb permís de Rosalía, més esperada del Primavera Sound 2023. Si no publiquessin discos i es centressin només a tocar èxits tindrien exactament la mateixa gent de públic, però el fet de mantenir-se enganxats al present (el seu primer disc sense el desaparegut teclista Andy Fletcher, a qui ahir van dedicar World in My Eyes, publicat enguany, no va ser ahir ni de bon tros ignorat) els permet sonar molt més vigents que com ho van fer, per exemple, la nit abans New Order. Coses de la vida, però: si bé aquests dos grups “dels vuitanta” ara toquen a Barcelona davant veritables multituds en escenaris patrocinats per cerveses i bancs, l’any 1984, en la seva primera visita, amb pocs mesos de diferència a la ciutat, ho van fer... a Studio 54.

Sigui al lloc que sigui, però, ahir, Dave Gahan, movent-se amb 61 anys com una serp i, malgrat cantar (molt bé) himnes passats com Enjoy the Silence, Just Can’t Enough o Personal Jesus, va desafiar estoicament el pas del temps.