Beyoncé, icònica i totpoderosa a Montjuïc

Les noves maneres de fer en els concerts de megaestrelles van quedar ahir plenament de manifest en el concert de Beyoncé: plataformes VIP a punta i punta de l’escenari a 2.500 euros l’entrada i cursa d’obstacles per als mitjans d’informació, amb prohibició als periodistes d’entrar a l’Estadi amb ordinadors portàtils i els malauradament ja massa habituals vetos als fotògrafs, que, en el seu cas, tenen l’origen quan, fa deu anys, Beyoncé i el seu equip d’imatge van posar el crit al cel davant les fotos “gens afalagadores” que una poderosa agència va fer del seu concert a la mitja part de la Superbowl.

Beyoncé, però, va irrompre a l’escenari de l’Estadi Olímpic Lluís Companys quan passava gairebé mitja hora de les vuit del vespre, que és quan havia de començar el concert, i va ser difícil no caure ràpidament rendit al seu abassegador espectacle, ja que, durant dues hores i mitja, va conduir un directe força sideral amb coreografies de precisió olímpica, desplegament audiovisual absolutament hi-tech (vam veure-ho dissabte amb Rosalía i ahir, a un nivell encara més elevat, vam constatar-ho amb Beyoncé: els avanços que en pocs mesos han fet les càmeres que projecten al detall el què passa damunt un escenari estan sent trepidants) i trenta-quatre cançons (catorze de les quals pertanyents a Renaissance, el seu darrer treball d’estudi), amb molts èxits (però no tots), que reafirmen la cantant texana, de 41 anys, com una de les icones musicals més incontestables del què portem de segle.

Llenguatge d’estadi amb totes i cadascuna de les paraules del diccionari, tot i que Beyoncé, abans de començar a desplegar tots els recursos escènics d’aquest lucratiu Renassaince Tour, amb Barcelona com a única parada peninsular, es va fer valer primer com a vocalista i no pas entertainer cantant (i prou) Dangerously in Love, Flaws and All o una versió no especialment reconeixible de River Deep, Mountain High, sentit i segurament inevitable record a Tina Turner que va servir per il·lustrar, junt amb cites esporàdiques a Donna Summer o Diana Ross, que, per molta parafernàlia que l’envolti, Beyoncé, al capdavall, no deixa ser la penúltima baula d’una cultura de l’espectacle pròpia dels afroamericans.

Era, aquesta, la primera de les sis parts en què es va estructurar el concert, d’estètica cyborg i afrofuturista, tonalitats daurades, picades d’ull a la cultura disco i números pràcticament circenses com el de veure Beyoncé sortint d’una ostra platejada, fent-se acompanyar d’un cavall platejat immens com el que ocupa la portada de Renaissance o acomiadant-se dels 53.000 espectadors (força estrangers) que no es van cansar ni un moment d’ovacionar-la sobrevolant les primeres files subjectada amb arnés.

Blue Ivy Carter, la seva filla d’onze anyets, va unir-se a l’atlètic cos de ball quan va ser hora de tocar My Power i Black Parade; Beyoncé, evidentment, va canviar-se de vestuari cada dos per tres i va dirigir-se al públic amb la mena d’afalacs que fan les dives però sense perdre gaire el temps en xerradisses; la munió de músics (impetuosos vents a Crazy in Love, que no va faltar) van sonar molt bé però no van manllevar ni un bocinet de protagonisme a Beyoncé i el seu equip de ballarins; i quan, cap a les onze de la nit, van sonar cançons com America Has a Problem o Pure/Honey, la cantant ja havia més que demostrat que és una reina amb un regnat que s’augura llarg.