The Who, clàssics i sense trucs

Renoi, amb els Who i l’entusiasme contingut amb què, a Barcelona, es rep la visita d’alguns herois del rock de tall més aviat clàssic. L’any 2006 Pete Townshend i Roger Daltrey ja van suspendre un concert al Sant Jordi per la fluixa venda d’entrades (la qual cosa ni de bon tros va passar, per exemple, a Saragossa o Madrid, per no parlar de qualsevol capital europea, on una visita dels Who provoca gairebé el mateix rebombori que la d’uns Rolling Stones) i, ahir, en la seva primera compareixença a Barcelona en 59 anys d’història, es van trobar amb un Palau amb una imatge, finalment, prou digna (8.500 espectadors, segons Live Nation) però, no obstant, amb unes quantes fileres de butaques per omplir.

En fi, qui va quedar-se a casa tot això que es va perdre, perquè els Who –sobris i majestuosos– van impartir una lliçó de rock brillantment executada i, malgrat un format orquestral que ho podia haver espatllat fent-ho tot una mica massa encarcarat (no va ser així), encara molt viva i excitant. Sense actituds puerils. Sense pirotècnia, animacions de vídeo ni ninots inflamables. Sense dissenys moderns de vestuari per convertir Roger Daltrey (79 anys) i Pete Townshend (78) en els iaios més enrotllats del casal d’avis de Shepherd’s Bush. Sense presentar cap single amb Dua Lipa. Sense músics fent-los la feina d’amagatotis en un racó de l’escenari i, definitivament, en el cas de Daltrey, paga la pensa ressaltar-ho, perquè ahir va cantar de forma colossal, sense rastre d’Auto-Tune. Uns Who, doncs, sense trucs ni artificis fent valer només un repertori, una manera de cantar i una manera de tocar la guitarra que, més de mig segle després d’actuacions tan llegendàries com les que van oferir als festivals de Woodstock o l’illa de Wight, continuen valent or.

Van comparèixer a escena just després que ho fes la Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), que els va acompanyar en dues terceres parts del xou, i els altres músics de la banda, entre els quals Simon Townshend, germà menor del guitarrista, que, sol en acústic, havia inaugurat la nit, i Zak Starkey, fill de Ringo Starr (i fillol de Keith Moon, esbojarrat bateria original de la banda, mort l’any 1978) als pals. Townshend li va fer a l’orquestra una educada reverència i, a continuació, i durant mitja hora, ja van caure sis fragments de Tommy, l’òpera rock amb què van fer canviar les regles del joc l’any 1969. A Overture, Townshend, amb la guitarra, ja havia fet el primer “molí” de la nit. I, a Amazing Journey, Daltrey, el seu sovint imitat –mai igualat– moviment circular amb la corda del seu micro. Imatges d’una era.

Després d’haver completat la primera part amb Who Are You, Eminence Front i Ball and Chain (única cita a WHO, el seu últim disc d’estudi, de finals del 2019), Townshend i Daltrey, en reduït format de sextet, van interpretar dues peces de Face Dances (1981) i van viatjar als temps més remots de la banda –The Seeker, I Can See For Miles, Substitute… però no pas My Generation– per demostrar que encara poden sonar com una banda de club.

Punt i a part, seguidament, per Won’t Get Fooled Again, autèntica animalada, i, amb solistes de corda, Behind Blue Eyes, citacions a l’incommensurable Who’s Next (1971). Daltrey va agrair la feina a l’orquestra vallesana i, amb una de les millors sonoritzacions que mai ha tingut el Sant Jordi, va arribar el torn de Quadrophenia (1973), amb els britànics a ple rendiment en cançons com ara The Real Me, 5:15, The Rock o Love, Reign O’er Me (extraordinari, una vegada més, Daltrey), interpretades mentre a les pantalles, junt amb imatges dels darrers 50 anys d’un món convuls, es recordava, entre algun aplaudiment de fans acèrrims, Keith Moon i el baixista John Entwistle (mort el 2002), tots dos membres de The Who.

Al final, Baba O’Riley i el convenciment de la dimensió històrica de la nit d’ahir. ¿O és que haver vist en acció –per fi!– a Barcelona un dels millors vocalistes i un dels millors guitarristes que ha tingut el rock no mereix un qualificatiu així?