Amb Lis Costa se’n va una manera de fer cultura

Quan penso en qui fa la cultura al nostre país, penso en persones com la Lis, Lis Costa Giménez. Amb la seva prematura i injusta mort desapareix una manera de fer des de la dissidència més radical, sense estridències. Amb la solidesa que proporciona una trajectòria sempre al servei de la transmissió de coneixement i la comunicació de la creació poètica, artística i videogràfica experimental. Una lluitadora des de l’àmbit de la cultura, que va lluitar també amb la seva malaltia amb la força i les ganes de viure que la van caracteritzar.

Doctora en filologia catalana, va ser professora de la Universitat de Barcelona, on impartia docència en els graus de comunicació audiovisual i educació amb una gran implicació no gaire habitual des de grups d’Innovació Educativa i d’Innovació Docent per a l’Aprenentatge de Llengües. Dedicà la seva vida a apropar la poesia a l’àmbit educatiu i a la societat en el seu conjunt, especialment la poesia contemporània en tots els seus vessants, que l’aproximen ràpidament a la poesia performàtica, la videopoesia i les arts escèniques.

Què és la videopoesia? Quina relació hi ha entre poesia i imatge? La fan els poetes o els videoartistes? Cal la paraula per fer un videopoema? Es preguntava la Lis en una conferència que va impartir a Girona fa alguns anys. Sempre formulant preguntes més que sentències. Lis sabia perfectament que la poesia és l’origen de l’art i que el veritable art conté sempre part del sentit de la poesia.

Però comencem pel principi; el 1991 funda Habitual Vídeo Team amb Josep M. Jordana, el seu infatigable company de batalles –una altra rara avis– amb qui organitza des del 2000 el festival de vídeo d’autor FLUX i des del 2014, el festival INFLUX d’arts escèniques audiovisuals a Barcelona. Des d’aquesta plataforma, Lis i Jordana donen visibilitat a una enorme quantitat de creadors i creadores audiovisuals amb programes híbrids i experimentals que difícilment podíem veure en altres llocs, ja que la “disciplina de la disciplinaritat” és la marca que defineix les nostres institucions públiques i privades i que bloqueja tantes obres per considerar-les inclassificables.

Tots dos també dirigeixen l’arxiu videogràfic en línia SUMMA , format per més de mil enregistraments d’actuacions en directe de música i poesia experimentals, arts escèniques i visuals que han tingut lloc a Barcelona des del 1990 fins a l’actualitat. Aquest arxiu és possiblement l’única possibilitat que tindrem de veure, gaudir i entendre la producció de les arts escèniques i visuals que es van fer i es fan encara. No és fàcil oblidar les sessions a G’s Club-Communiqué o a Sidecar de Barcelona als anys 90 i principis del 2000 els i les que hem tingut la sort de presenciar-ho i que ara amb aquest arxiu es transforma en un veritable patrimoni cultural sense precedents.

“L’art existeix per alimentar-nos... ajuda a viure”, diu en una entrevista que li van fer a El Temps de les Arts, i continua dient: “El comerç de l’art, el mercat de l’art... no m’interessa per res, però per res és per res, no em sembla que porti cap benefici més que l’econòmic a molt poques, molt poques persones”... “Demanaria a les institucions que donin suport als artistes i als que treballem per la cultura”... Paraules sàvies de la Lis, que sempre ha estat en la línia de les bones pràctiques vers els artistes amb els quals treballava i molt conscient que la radicalitat política s’aplica en el dia a dia perquè sigui realment transformadora.

Et recordarem, Lis, sempre amb el teu somriure i la teva fermesa intel·lectual, ideològica i creadora. Aquest comiat no tocava, no tocava.