Nòmades sonors

Els germans Joan i Fonso Castillo van formar el novembre del 1997 un grup de rumba catalana, Can Cun, per participar en un festival de músics catalans a l’Havana. Per tant, els Castillo, fills de la multicultural Salt (Gironès), porten un quart de segle fent La volta al món en 80 rumbes, que és com en diuen a la seva gira interminable. Durant aquests 25 anys i escaig, Can Cun han ofert sis gires per Cuba –sempre intentant retrobar les arrels comunes de la rumba d’aquí i d’allà– i també han actuat en diverses ocasions a Anglaterra, Suïssa, els Països Baixos, Luxemburg, el Brasil, l’Argentina, Xile, Guatemala, Colòmbia i, més difícil encara, Tunísia, Jordània, el Japó, l’Índia, la Xina i... l’hermètica Corea del Nord. No està gens malament per a un grup que no és l’activitat principal dels seus membres.

“A Corea del Nord, hi vam anar el 2009 a través d’Alejandro Cao de Benós [el tarragoní que presideix l’Associació d’Amistat amb Corea], que ens va proposar com a representants de Catalunya al Festival de Primavera de Pyongyang, on actuaven centenars d’artistes d’altres països, sobretot de l’antiga òrbita socialista. Hi vam estar tres setmanes, sempre molt ben acompanyats a tot arreu de guies que vetllaven pel nostres benestar [riu]. I vam fer-hi vuit actuacions a diferents teatres de la capital i alguna gala només per a autoritats”, recorda Joan Castillo, que en aquella gira va anar acompanyat pel percussionista Jordi López i el pianista Gildardo Saldarriaga. En la mateixa gira asiàtica, Can Cun va oferir també quatre actuacions a Pequín, amb la col·laboració del dinàmic casal català de la capital xinesa. Per Can Cun han passat també altres músics, com ara el percussionista Quim Gironell i, com a última incorporació al projecte, la violinista Maria Castillo, filla d’en Joan, que ja va participar el desembre passat en l’última gira cubana del grup.El repertori del grup, aquí, a Cuba o a Corea, està plantejat com “un viatge per la història de la rumba catalana en les seves diferents etapes, des del Pescaílla i Peret fins a l’actualitat”.

Can Cun no és l’únic grup català que no ha mirat sempre a Europa i el món anglosaxó a l’hora de plantejar-se possibles sortides internacionals. Tot un pioner en aquest aspecte és el músic manresà Santi Arisa (1947), conegut sobretot per la seva llarga trajectòria com a bateria i percussionista de grups com ara Fusioon, Pegasus i la seva Tribu, tot i que al principi va ser vocalista de diversos conjunts i orquestres de ball, des que va debutar a Manresa amb Santi Arisa y Su Ritmo, quan tenia uns 14 anys i encara triomfava el rock’n’roll anterior als Beatles.

“Em van fitxar una orquestra de domingueros [músics que tenien altres oficis la resta de la setmana] que es deia Club San Remo i després vaig passar a l’Orquesta Club Virginia, la meva primera orquestra professional, i més tard a la Maravella. Llavors, una orquestra que es deia Serra’s, dirigida pel pianista manresà Josep Maria Serra, em va proposar anar a tocar a hotels de Noruega i Suècia. Pagaven força bé i, a més, em van parlar de la llibertat sexual de les escandinaves, que vaig poder comprovar [riu]. Jo tenia uns 19 anys i m’hi vaig passar tot un any, sobretot a Noruega, tocant cada dia en bons hotels de ciutats com ara Oslo i Trondheim.” Quan va tornar a Catalunya, li quedaven uns mesos per anar a la mili i buscava feina. “Vaig anar a l’Hogar del Músico, un local molt trist que hi havia al final de les Rambles de Barcelona. Allà hi havia un tauler d’anuncis i en vaig trobar un en què es buscava un bateria i cantant per anar a tocar a l’hotel Hilton de Teheran. El signava el senyor Garriga. I em van agafar amb 20 anys per formar part de l’Orquestra Barcelona. De fet, els músics ens vam conèixer al mateix vaixell i allà vam començar a preguntar-nos entre nosaltres quines cançons sabia cadascú per anar preparant el repertori. Però vam arribar a Beirut i allà ens van requisar els instruments i els passaports, així que no vam poder continuar el viatge a Teheran i ens vam haver de quedar a tocar en un cabaret de Beirut, una ciutat molt mediterrània i llavors pacífica i acollidora, de la qual guardo molt bons records”, explica Arisa sobre la primera etapa d’aquell viatge que, anys després, el director Manuel Iborra va recrear molt lliurement a la pel·lícula Orquestra Club Virginia (1992), en la qual van actuar, ni més ni menys, Jorge Sanz –fent el paper de Tony, alter ego d’Arisa–, Antonio Resines, Santiago Ramos, Enrique San Francisco, Juan Echanove, Emma Suárez, Torrebruno, Pau Riba i Verónica Forqué. La pel·lícula va aconseguir un premi Goya (millor so) i va ser adaptada al teatre.

De Beirut, l’Orquestra Barcelona va viatjar a Amman, la capital de Jordània. “Ens movíem pel país amb un carnet firmat pel rei Hussein i també anàvem mig protegits pel carrer, perquè portàvem cabells llargs i els nanos ens llançaven pedres”. I encara va haver-hi una tercera etapa: la part grega de l’illa de Xipre. En total, va ser un any i escaig de viatge per països que llavors encara semblaven més exòtics que no pas ara. Mai no van arribar a Teheran. I en Santi va tornar a Barcelona per complir amb les seves obligacions militars: “Ja anava tard i em vaig presentar voluntàriament al Govern Militar. Quan hi vaig explicar la meva situació, em van dir: ‘Usted es un patriota español!!!’. Res a veure: jo només volia evitar-me problemes i poder tocar, follar i viure la vida. I em van destinar a Sant Climent Sescebes”.Anys després, Arisa i Fusioon van anar al Brasil gràcies a l’entusiasme d’un productor que els prometia un contracte amb RCA. “Vam anar al programa televisiu de Flávio Cavalcanti, a Rio de Janeiro, però després la discogràfica ens va dir que no els interessava el grup i no teníem diners ni per pagar l’allotjament i el viatge de tornada. Una dona molt generosa ens va salvar”, rememora Arisa, que com a mínim va tenir l’ocasió de visitar les escoles de samba amb els seus potents grups de percussió.De fet, d’aquella època només li sap greu no haver aprofitat per conèixer millor les cultures dels països que va visitar, però era jove i tenia altres interessos.“Pegasus sí vam experimentar amb alguna sonoritat grega o àrab”, diu Arisa, que amb aquest grup imprescindible va continuar viatjant, a països com ara Cuba i el Marroc, i va poder portar la seva música al referencial Festival de Jazz de Montreux o al Carnegie Hall de Nova York.

Pedro Burruezo (Barcelona, 1964) és un altre músic nòmada. De fet, avui mateix marxa a fer una gira pel sud d’Itàlia amb Eduardo Paniagua. Instal·lat a Sant Feliu de Guíxols des de fa anys, Burruezo ha portat la seva música a França, Alemanya o Polònia, però també al Sudan, Algèria, el Marroc, Turquia o Egipte, on ha actuat diverses vegades. “Són països que no existeixen per a bona part de la indústria musical”, explica aquest músic de llarga trajectòria que va fer història en els anys vuitanta i noranta amb Claustrofobia, grup pioner en moltes coses, i en el segle XXI s’ha endinsat en les música de les tres cultures que convivien a la península Ibèrica a l’època d’Al-Andalus, “un moment d’expansió per a la ciència. la cultura, la música, etc., i també una gran inspiració per a les societats que s’estan conformant actualment, molt policulturals”, explica Burruezo, que destaca el fet que sempre que actuen a països àrabs i/o musulmans els mostren un gran afecte quan diuen que vénen d’Al-Andalus. “Els músics d’aquells països ens diuen que som com els seus avis, perquè molts fins i tot conserven la clau de la casa de la qual van ser expulsats els seus ancestres. Entre nosaltres hi ha com un parentesc i una admiració mútua”.Burruezo va actuar al Sudan en temps més pacífics que els actuals, convidat per l’ambaixada espanyola. A més, allà hi té un bon amic i col·laborador, el músic Wafir S. Gibril, i va viure a casa de la seva família “com un sudanès més”. “Hi vam estar uns quants dies i vam tocar just el dia abans de marxar en un acte que estava ple de diplomàtics, cooperants i representants de l’elit local de Khartum, la capital, que quan va acabar el concert ens van oferir fer cinc actuacions més a les seves respectives cases, on es concentra bona part de l’activitat cultural. Però no les vam poder fer perquè havíem de marxar.”

El 2015, un grup gironí de versions, The Funk Boss Brothers –ara reconvertit en Florida– va ser contractat, a través d’una agència britànica, per actuar els mesos de juliol i agost al club Burlesque, situat als baixos de l’hotel Yas Viceroy d’Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units. “Hi actuàvem cinc dies a la setmana, dues hores cada dia, i la resta del temps fèiem una mica de turisme. Teníem totes les despeses pagades, cotxe i allotjament”, explica Gaspar Castellà (veu), en nom del grup que llavors completaven Helena Masó (veu), Anna Fusté (baix), Oriol Garriga (bateria), Dani Gual (guitarra) i Albert Casellas (teclats). Va ser “una experiència inoblidable”, a pesar dels 50 graus a l’ombra i de les restriccions de vestimenta, sobretot per a les dues dones del grup. El club, però, era un oasi de permissivitats en què locals i forans bevien i ballaven amb The Funk Boss Brothers.