Pessoa, intuïtiu equilibrista d’ombres

Fernando Pessoa és el nou refugi metafòric de Pep Tosar a El fingidor. L’actor i director va tenir clar que els heterònims de l’actor lisboeta jugaven amb el buit com els acròbates, i per això en la seva fórmula dramatúrgica ha canviat el ballarí pels acròbates de circ. La dramatúlgia (una fórmula en què la proposta intercala la paraula amb el moviment i la música a través d’un tul en què es projecten imatges documentals) indaga sobre els misteris de Pessoa, heterònim amunt, tramvia avall.

L’acció recorda els homenatges a Blai Bonet(La casa en obres), a Damià Huguet (Esquena de ganivet), a Guillem d’Efak (Tots aquests dois). O a un Lorca molt particular (Federico García). La nova partitura simfònica d’accions hibriden en un sol cos per explicar qui va ser aquest personatges polièdric i com va viure. En els buits de les trames biogràfiques hi ha les suposicions, les recreacions, l’equilibri circense. La fantasia que tots fem una mica com Pessoa (com deia la seva neboda): “Tots ens comportem diferent si estem parlant amb un amic o a cal dentista.” Una reflexió tan evident i que Pessoa va portar a un extrem inesgotable de fantasia. Per enamorar, per divertir, per deixar-se atrapar per una vida onírica, molt abans que Pirandello permetés que els personatges es rebel·lessin contra el seu creador, mandrós (Sis personatges en cerca d’autor).

Pep Tosar és, efectivament, un expert a coreografiar personatges culturals enigmàtics. En la seva tasca divulgadora (que no pedagògica) de la dramatúrgia, la musicalitat abraça el muntatge. I, en aquest treball, la veu de Joana Gomila i les adaptacions musicals d’Elisabeth Raspall són determinants. En aquest treball, possiblement, el documental (amb què entrevista estudiosos, persones conegudes i familiars del protagonista) conflueix amb les transparències dels números acrobàtics (principalment, roda alemanya, trapezi i escala) d’Hotel Iocandi. Griselda Escrigas es revela com una actriu solvent al costat del contrastat Tomeu Amer. La fantasia de Pessoa fa que tots els components provin de fer equilibris amb l’escala o pugin a la roda alemanya; el risc de caure és l’aventura d’inventar-se i de mantenir la consistència d’un personatge heterònim.

En aquest món de concrecions, pragmàtic, terrenal, Pessoa hi va passar sense trepitjar gaire de peus a terra. Ni tan sols la seva sexualitat queda concretada. El que queda d’aquest autor intrèpid, mort en un injust oblit, és la fantasia per construir una auca d’autors literaris amb els quals fer interessants tertúlies de cafè, llargues sobretaules iròniques de diumenge, valents manifestos en favor d’un art total que vola per sobre de les penúries, la misèria i un cert compromís social; no li calia escriure perquè ja ho vivia amb intensitat i mostrava una forma de vida allunyada de la convencionalitat que reprimeix llibertats. Tosar el reivindica amb frescor (tot i que potser no li cal tanta insistència o bé ensenyar millor les diferències de les diverses escenes, en clau cronològica).