Mor l’històric galerista Francesc Mestre

Ha mort el galerista barceloní Francesc Mestre, tot un referent del sector. Nascut el 1941, el 1970 va començar portant la galeria As i, un any després, va passar a dirigir la galeria Adrià, on s’hi va estar set anys i mig. “Miquel Adrià, un home molt obert, em va deixar fer el que vaig voler. Em movia per la intuïció i per les ganes. Em van ajudar molt dos galeristes mítics: Miquel Gaspar i René Metras, a la galeria del qual també vaig acabar treballant”, explicava en una entrevista a El Punt Avui, el 2016, quan era a punt de rebre el premi honorífic a la seva trajectòria durant la Nit del Galerisme.

Li va costar molt obrir el seu propi espai. Va fer el pas el 2001, amb una especialització: recuperar artistes del passat, oblidats com a conseqüència de la Guerra Civil. El dibuix i el gravat van ser els seus dos camps de joc principals. En motiu del desè aniversari de l’espai, l’historiador de l’art Francesc Fontbona va reivindicar Mestre en un article a la revista El Temps com “un gran coneixedor no sols de l’art català del segle XX en l’aspecte estètic, sinó també de les seves implicacions sociològiques, i naturalment de les circumstàncies, no sempre innocents, que han presidit la imposició i la difusió de gustos i noms. (...) La seva tasca aviat esdevingué molt notable per a fer entrar en el món de l’art molts que fins aleshores no gosaven fer el pas d’adquirir peces perquè segurament les trobaven poc assequibles econòmicament o, fins i tot, perquè no es veien amb cor de passar la barrera que hi ha entre l’estatus del simple visitant d’una galeria i el del client actiu.”

“No és una professió fàcil. Però és apassionant. Ara em trobo amb un problema greu. Clients de tota la vida em diuen: “És que no hi entenc.” “És a dir –els dic jo–, em recomanes una pel·lícula i no ets cinèfil, em recomanes un restaurant i no ets gastrònom, però en canvi amb l’art no t’atreveixes.” Gent del món de la cultura i tot et diuen que no hi entenen. Només en l’art sembla que hi hagi d’haver algú que et digui que això t’ha d’agradar i que això no t’ha d’agradar. Hi ha por d’opinar per un mateix”, sostenia en l’entrevista a aquest diari.

I hi afegia: “La meva època arriba al final. Qui quedem? Jo, l’Ignacio de Lassaletta (va morir l’any passat) i para de comptar. Hi ha d’haver un canvi, és clar. Ara bé, l’artista, per donar-se a conèixer, necessitarà sempre un espai on pugui vendre. Potser hi haurà menys locals a peu de carrer? M’agradaria que no fos així, però... I les administracions públiques haurien d’afavorir el sector.”

El col•leccionista Antoni Gelonch s’ha acomiadat d’ell així a les xarxes socials: “persona afable, home savi, memòria de l’art de la segona meitat del segle XX a Catalunya, amic entranyable, i el meu galerista de referència.”