L’embriagadora veu col·lectiva

El pols (The pulse) és el batec arterial que es percep palpant una artèria superficial, segons el diccionari. Ahir, la xafogor política municipal amb renovat cartipàs i l’enrenou a les programacions on han entrat els governs autonòmics i municipals en clau PP i Vox (amb canvis de línies polítiques dràstiques) va posar el termòmetre social en una festa de la cultura que va quedar finalment deslluïda per la pluja: l’espectacle es va haver d’aturar al cap d’uns tres quarts d’hora.

Al principi, els aplaudiments i alguns xiulets es van produir amb l’entrada d’Ada Colau. Un fet inèdit en anys. Com en les grans nits, l’amfiteatre Grec va gaudir d’una arrencada espectacular i màgica per la confluència del circ australià inversemblant de Gravity & Other Myths i les veus enfiladisses del Cor de Noies de l’Orfeó Català. A l’escena, van sumar una energia col·lectiva que embriaga i provoca uns riures entre nerviosos i incrèduls pels salts al buit dels acròbates.

L’aventura de The pulse neix de la pandèmia. La companyia australiana dubtava quan es podrien recuperar les gires internacionals i va decidir treballar amb tota la companyia durant el confinament amb la coral veïna d’Adelaida. Ara, repeteixen recerca amb les noies de l’Orfeó Català. Després de les tres funcions (entrades exhaurides) al Grec, faran gira internacional a Mont-real (Canadà), a Galway (Irlanda) i a Graz (Àustria). El resultat és un origami de moviment constant de l’escena, amb el simple recurs dels cossos deambulant i convertint-se en obstacle o en mur per enfilar-s’hi, sense dificultats.

La versatilitat és una de les característiques dels membres de Gravity. Els àgils poden fer de peu puntualment en algunes torres. I els portadors es poden moure com si fossin àgils. O ballar com a solistes, amb uns braços potents que transmeten les línies infinites de l’arquitectura, que semblen abraçar l’aire a glopades. En aquestes coordenades, les veus, en continu desplaçament, de les noies de l’Orfeó són glòria. Han traduït bona part de les cançons angleses a tonades que ressonen a tradició catalana (com ara La Maria té un xaiet, extreta del cançoners infantils de Sant Hipòlit de Voltregà). La participació vocal destaca la potència de l’acrobàcia per dotar-la de veu, improvisada, com a reacció a la sorpresa. Petits instants de màgia que es presenten amb la simplicitat del treball artesà, sense efectes espectaculars.

Prop de 60 artistes movent-se per l’escenari és, realment, una escenografia immensa. Per això l’escenari és buit i només es completa amb una construcció canviant de cordes que aixopluga la proposta escènica i la va tancant gràcies a il·luminar les cordes amb efectius recursos. Manté una coherència al treball orgànic, físic, constant i que desplega sorpreses i va evolucionant. Si les figures cauen a terra contínuament al principi del quadre (primer soles, després en parelles com en fracassos d’acrobàcies impossibles), de mica en mica acaba dominant la verticalitat i l’alçada. Les estructures pugen com si fossin els quadres d’un equalitzador emmirallant-se al camp sonor. El virtuosisme arriba amb les torres de dos que subjecten un tercer acròbata i el fan voltar girant contínuament. Executen circumferències còsmiques com els dervixos amb el seu ritual de rodar sobre si mateixos i mirada introspectiva. De l’anarquia de les caigudes inicials (fent honor a la força de la gravetat del seu nom) es passa a una coreografia depurada. La tècnica és imprescindible en totes les parts de la coreografia, com la directora d’un cor que anuncia l’entrada de les diferents veus i, sobretot, que escura i acota la nota final.

Gravity & Other Myths proporciona una espectacularitat amb molt dinamisme i frescor. Tot sembla fàcil i espontani però és el resultat d’una recerca i uns equilibris insòlits. Ja van atrapar el públic el 2019 amb Backbone; ara repeteixen la celebració amb aquest The pulse. Les noies de l’Orfeó aporten la màgia a la pedrera de Montjuïc. Pell de gallina com a Erritu (2020), en què les noies cantaven als ballarins de Kukai. El batec cultural arriba agitat. La cultura clama al treball constructiu, a l’esperança. 

Ahir no es va arribar al final de l'espectacle. Es va aturar l'estrena quan portaven ja un grapat de minuts de goteig constant. Quedava una mitja hora, aproximadament, fins al final. Els llamps van ser els definitius.  Des del 2012, que el Grec no aturava una inauguració (amb Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi), segons fonts del festival. Mitja hora més tard a l'aturada de la funció, un grapat de cantaires i d'acròbates es van deixar veure i sentir pels jardins, entre un públic que anava parapetat amb uns ponxos d'urgència, servits pel Grec i tastant algun tros de coca despistada.