Crònica
Brad Mehldau Trio
Un somni jazzístic a Can Reon
Reps un correu en què s’anuncia un concert del Brad Mehdlau Trio –una de les formacions jazzístiques capdavanteres del planeta– en una masia de Tiana i el primer que penses, naturalment, és que o bé hi ha un error o bé se t’han traspaperat els correus. Brad Mehldau, Larry Grenadier i Jeff Ballard incloent un racó amagat de la serralada de Marina en una gira que, aquest estiu, els durà a esdeveniments tan distingits com ara els festivals de Newport, North Sea, Úmbria i Marciac? Primer, recordes que a Tiana, a diferència de qualsevol altre poble del Maresme, ja s’hi han produït històricament fenòmens musicològics d’allò més sorprenents: Pau Riba i Xavier Maristany hi han fet meravelles; la Premiata Forneria Marconi i Fish, excantant de Marillion, van tocar, fa uns quinze anys, a la Sala Albéniz en un entusiasta festival de rock progressiu, i els Pogues, l’any 1988, com qui no vol la cosa, van gravar-hi a la plaça Major ni més ni menys que el videoclip de Fiesta, amb un descontrolat Shane McGowan vestit de torero acaparant mirades de veïnes i veïns.
Penses en tot això i també que, des de fa una mica més d’un any, per diferents vies, t’expliquen que una parella d’holandesos –ella, Remmy Ramakers, una institució en el món del disseny, i ell, Leon Ramakers, fundador de Mojo Concerts, potent empresa neerlandesa de concerts– han reconvertit la vella masia de Can Fàbregas i les terres que l’envolten en Can Reon, una granja vitícola amb vocació cultural on es projecten, amb la complicitat d’altres tianencs, diferents –i inusuals– idees. Fins ara, a Can Reon, entre altres activitats, hi havien actuat Marc Parrot (un altre dels molts músics de Tiana) i Marco Mezquida i, dissabte, van fer un triple salt endavant amb la visita de Mehldau i companyia, que, durant gairebé dues hores, i davant tres-cents espectadors privilegiats, van fer valer els fruits que, en això del jazz, reculls quan et capfiques a tocar durant una pila d’anys amb els mateixos músics.
Mehldau es va mostrar més cordial i relaxat que quan visita L’Auditori o el Palau i, quan feia poc que era a l’escenari, no es va estar de recordar les seves primeres experiències, fa trenta anys, a Barcelona, amb concerts “al Jamboree i la Cova del Drac” i la seva històrica aliança amb el barceloní Jordi Rossy, que va tenir durant deu anys com a bateria del trio i a qui, dissabte, li va reconèixer una “influència tremenda”. Dissabte, Rossy era a Tiana i, en un bis, després que Mehldau interpretés peces com ara Angola de Wayne Shorter i Long Ago (and Far Away) d’Ira Gerswhin i Jerome Kerr, va retrobar-se a l’escenari amb el seu vell amic per interpretar Monk’s Dream.
Si dissabte a Tiana es va complir algun somni, però, no va ser el del genial Thelonious, sinó el de Leon Ramakers, que, en la presentació del concert, havia dit que Can Reon i el Mehdlau Trio n’eren dos de ben clars. A continuar somiant!