Dels fets, la Justícia i l’Audiència

Entre el teatre documental i la realitat ficcionada, La Dramática Errante fa una lectura valenta dels fets d’Altsasu. Hi inclou el context de la festa en què es va produir la baralla, les proves del judici i les veus de les mares dels implicats (tant Guàrdia Civil com acusats). El que hauria estat sentenciat amb una pena de desordre es va convertir en mediàtic quan hi va entrar l’Audiència acceptant la hipòtesi que es tractava de terrorisme.

La dramatúrgia ensenya les tensions evidents entre els militars del destacament i el veïnat que prefereix que marxin del municipi: hi ha una desconfiança mútua teixida en anys de terrorisme, que es manté latent tot i que hagi desaparegut la banda terrorista. Però és una ombra que serveix per atiar l’odi i una venjança institucional. El muntatge recull les proves no tingudes en compte en la sentència (els agents no presentaven cops en les parts del cos que s’utilitzen per protegir-se dels cops). Hi havia declaracions no firmades que s’havien tergiversat... Però també és cert que la xicota que va provar de protegir-lo es va sentir aïllada de la festa dels seus amics d’infància. I que els pares sempre volen protegir els seus fills, tinguin la ideologia que tinguin.

És evident que el zel de l’Audiència a Altsasu amb les causes dels CDR són similars, encara que a Catalunya no s’hauria produït ni tan sols aquesta baralla. L’obra exigeix un treball interpretatiu generós dels actors, en una coreografia constant. Potser el que aporta novetats al cas mediàtic (sovint amb les tintes carregades per la premsa espanyola) és la referència a un folklore que banya els joves amb sang per garantir prosperitat per viure en pau.