Mirador
Les artistes que feien el bé
Josefa Tolrà (Cabrils, 1880-1959) i Madge Gill (Londres, 1882-1961) no s’haurien imaginat mai que acabarien portant l’epítet d’artistes ni que les seves obres lluirien en museus al costat de picassos i de mirós. No van fer res amb la voluntat de ser considerades així, sinó tot el contrari. Ni tan sols es reconeixien com a autores. Eren mèdiums que traduïen en dibuixos, dietaris i brodats el que uns éssers de llum els transmetien. Mai van vendre cap peça: les regalaven a qui pensaven que més les podria necessitar per superar dolors profunds. Com els que elles mateixes sofrien: tant l’una com l’altra van tenir tres fills i en van enterrar dos. “Només quan dibuixo em sento en pau”, digué Tolrà, a la qual fa deu anys va rescatar la crítica i historiadora de l’art Pilar Bonet en una exposició a Mataró que, vist tot el que ha passat després a escala mundial, ja es pot dir que va obrir un camí fins llavors inexplorat d’artistes, o de dones creatives com prefereix anomenar-les Bonet, als marges dels circuits formals de l’art.
En el cas de Gill, la recuperació encara és més recent i està pendent de culminar amb una operació de compra del seu llegat per part de la prestigiosa Tate de Londres. Si als museus catalans se’ls acusa sovint d’estar a la lluna de València, aquí s’ha de subratllar que el MNAC, a proposta de Bonet, s’ha avançat. Gill ha entrat per la porta gran d’una institució artística, la del Palau Nacional, amb una exposició meravellosa de bracet de Tolrà, més bregada ja en els saraus del món de l’art i amb presència i tot en la darrera Biennal de Venècia.
Un MNAC amb més recursos hauria pogut fins i tot reunir unes quantes més d’aquestes dones visionàries que Bonet i el grup de recerca que coordina, Visionary Women Art Research Group, està donant a conèixer: prop d’una vintena de nacionalitats diverses. Dit això, el diàleg entre Tolrà i Gill a la mostra La mà guiada (fins al 5 de novembre) és altament recomanable, inserit en una de les sales de l’exposició permanent del museu, és a dir, com un meteorit que ha caigut sobre els anomenats artistes importants de la història de l’art, tots amb els seus premis, estudis i exposicions que els han encimbellat. Boom!
Enfront de les grans pintures i escultures que van donar glòria als, preeminentment homes, artistes, aquestes dues dones melancòliques (com a bones Capricorn que eren) es van refugiar, recloses dins les seves llars, en postals, llibretes, llapis, fils i agulles de cosir. “Creaven per respirar, per sobreviure, per no oblidar-se de qui eren. El seu treball és l’essència i l’origen de l’art de tots els temps i de totes les cultures: una experiència interior i la capacitat per entendre coses i per comunicar-les”, raona Bonet, que hi afegeix un concepte clau que les agermana: el que els movia era “fer el bé.” Allò que avui per no ser cursis se’n diuen les cures.
Però què coi tenen en comú aquestes dues dones que no es van tractar mai? Tant, que semblen bessones. De classe humil, sense estudis artístics, devotes d’una espiritualitat laica i popular, mestres de sabers esotèrics, marcades per la tragèdia de la mort dels dos fills i l’ajut lluminós del tercer que van parir facilitant-los eines i suports per expressar-se. “De dia i de nit, perquè totes dues dormien molt poc. Van aprendre en el fer, no en les teories”, remarca Bonet. No signaven les obres amb els seus noms sinó amb el de qui els guiava la seva mà. Tolrà, que més endavant sí que va firmar-les, té algunes peces amb les inicials J.V.: corresponen a Jacint Verdaguer, una de les ànimes amb les quals va interactuar. Altres vegades es comunicava amb el científic Louis Pasteur o amb la mística Teresa de Jesús.
Si les seves biografies s’assemblen com gotes d’aigua, és encara més xocant descobrir les connexions estètiques, estilístiques i tècniques. En les puntades que fan amb el llapis com si fos una prolongació del moviment de l’agulla per cosir. En l’omnipresència de les espirals com a símbols del cicle de la vida, la mort i el renaixement. En missatges pacifistes, místics i de respecte a la naturalesa. En una juxtaposició hipnòtica entre formes abstractes i figuratives, tot i que per ser justos la nomenclatura convencional de la historiografia de l’art no serveix per definir els seus treballs. El millor que es pot fer és veure’ls amb els ulls nets.