Viatge a una dimensió desconeguda

Entrar en una altra dimensió. Des que, el 2011, l’Agrupación Señor Serrano va descobrir el cinema en viu amb Katastrophe, s’hi va abonar: jugaven amb maquetes de diferents escales per construir una peça en què, sovint, es vinculava l’univers fílmic popular a una reflexió compromesa. S’han anat desencadenant treballs pulcres com ara A house in Asia, Birdie i The mountain. L’única peça d’aquest format que va rebre patacades va ser Kingdom, que, precisament, havia estat un altre intent de magnificar la producció. El salt dels Serrano ha estat dels canvis d’escala (ara, tot passa a mida natural) a la profunditat de camp: el seu treball juga amb els plans de l’escena, provant de conjugar situacions aparentment contradictòries. Com la realitat, res és unívoc.

La peça parteix del repte de construir una dramatúrgia amb intel·ligència artificial. La conversa, tan falsa com un diàleg sobre l’experiència humana amb l’Alexia, avança i permet que l’obra se segueixi totalment sense pronunciar ni una paraula. Tot és escrit al fons de l’escenari. L’escena es guarda per aconseguir imatges impactants que sumen o contrasten amb el relat, seguint el deixant de treballs d’ El Conde de Torrefiel. S’acompanya d’unes línies que delimiten volums i es van transformant en espais concrets de l’illa.

L’Agrupación Señor Serrano ha desistit de fer una tesi tancada. Fins ara, era habitual que la seva proposta es tenyís amb certa possibilitat que fos tot una gran mentida, un grand guignol (Brickmam Brando Bubble Boom). Ara, opten per una tesi molt més prima. La conversa entre la companyia i la màquina s’atura sense raonament i dona pas a uns quadres que avancen l’aventura. Per sort, en el viatge de la protagonista no hi ha la descoberta dels habitants solitaris de cada illa, sinó una intenció de reafirmar-se com a individu respecte dels altres. Siguin monitors d’esgrima o els agradi la pizza amb els condiments que sigui. Hi ha humor i hi ha intel·ligència. Hi ha molt gust i unes imatges, siguin hologrames o coreografia grupal, que contrasten amb el moviment continu. Hi ha talent i estil, però ens falta aquella capacitat de malabarista amb tres bitlles que té un relat d’encantador de serps.