CULTURA
Mavis Cheek, una novel·lista tragicòmica
Mor als 75 anys una de les autores més reconegudes de la seva generació
L’escriptora anglesa nascuda a Wimbledon Mavis Cheek va morir el passat 14 de juny, a l’edat de 75 anys, per un càncer d’esòfag que combatia des de feia temps.
A la dècada dels vuitanta Cheek va iniciar-se en l’escriptura a través d’històries de ficció breu que presentava a les trobades setmanals de Richmond Community Center Writes Circle, i l’any 1988 va publicar la seva primera novel·la, Pause between Acts. Una ficció domèstica i còmica que va sorprendre molt positivament els lectors i la crítica fins al punt que va estar premiada amb el She/John Menzies Firs Novel Prize. A partir d’aquest èxit la seva vida va fer un tomb per centrar-se plenament en la feina de novel·lista. Va publicar gairebé cada any una nova història, i sempre buscant un humor hilarant, uns personatges maldestres i una situació domèstica, però enginyosa.
Alguns dels títols més famosos són Dogs Days (1990), Janice Gentle Gets Sexy (1993), Mrs Fytton’s Country Life (2000) amb el que va arribar a vendre més de 90.000 còpies, The Sex Life of My Aunt (2002), Patrick Parker’s Progress (2004), amb el que va ser finalista en els premis per a autors majors de 50 anys, UK’s Saga Prize i Yesterday’s Houses (2007). La seva última novel·la va ser de l’any 2011 The Lovers of Pound Hill.
Tot i això, no es va aturar del tot, ja que el mateix 2011 va contribuir amb un relat curt a The Best Little Book Club in Town, una antologia d’històries breus fetes per tretze autors diferents, i en la reedició de la novel·la de Barbara Pym Some Tame Gazelle, va escriure’n la introducció.
En la majoria de les novel·les que va publicar al llarg de la seva carrera es poden trobar situacions que Mavis Cheek havia viscut en primera persona, retrats autobiogràfics i escrits amb un llenguatge directe. En diferents entrevistes ella mateixa expressava que qualsevol persona que la conegués un mínim la sabria identificar en cadascuna.
A més del seu talent per escriure comèdies, també tenia uns ideals marcadament feministes. Era molt crítica amb la sobreexposició que es feia dels escriptors masculins, en relació amb la baixa promoció d’escriptores femenines. En diversos mitjans havia declarat que la dificultat per trobar escriptores còmiques era per culpa del masclisme que hi ha dins el sector. En paraules seves: “Les dones també et poden fer riure, tant a la vida real com a través de les pàgines d’un llibre.”