A la portalada del cel

Podria sonar a música sacra, que es repeteix per trobar una elevació espiritual. Podria ser un viatge de penombres en què la llum perfila columnes, mans i rostres. Podria ser un verinós final però que, en cada nou pas, eleva i destil·la el retall per convertir-lo en perfecte. És, a hores d’ara, l’obra que millor ha transportat unes oïdes inexpertes a un espai de glòria, bressolat per una veu que abraça i mai no escanya. Aurora Bauzà i Pere Jou aprofiten, fins a l’extrem, les limitades condicions de llum i so, amb una desena d’intèrprets que projecten les veus per les columnes fresques del Dipòsit del Rei Martí. Serà difícil superar la sorpresa d’aquesta proposta.

Aurora Bauzà i Pere Jou han tocat el cel amb aquest treball. Des de la foscor i només jugant amb llanternes disposades a les mans han interpretat una partitura de memòria (pràcticament a cappella), a base de l’escolta de l’altre. Deu intèrprets entre tres naus de columnes (Elena Tarrats, Maider Lasa, Isaac Baró, Diana Pop, Pere Jou i integrants del Cor del Teatre Principal de Palma) delimiten, per un instant, l’infinit.

Amb veus que modulaven i reverberaven columnes enllà. Sense la necessitat del desplaçament pel perímetre del públic com a We are (t)here, els oients viuen una sensació envoltant que atrapa, que descriu emocions sense necessitat de personatges, trama ni tesi inicial. A beginning expanded versions plasma l’èxtasi. És indubtable que l’espai ha estat un element imprescindible per a aquest viatge. Però seria molt recomanable que l’actuació es traslladés a tantes grutes i capelles romàniques com hi hagi a la geografia. És una troballa a la qual correspondria una immensa gira per compartir una emoció intangible, que humiteja els ulls inexplicablement, alliberant racons de l’ànima.