Nit de flama íntima

Divendres a la nit el Festival Porta Ferrada va acollir una nit íntima, profunda i càlida a les mans de Núria Graham i Xavier Rudd. Els assistents van anar arribant mentre Núria Graham, més intimista que de costum en format trio, anava creant una atmosfera delicada que ens va acompanyar de la mà fins a l’arribada de l’esperat Xavier Rudd. En aquest tour Xavier s’ha decidit per un format de solista en què combina –mitjançant loops– piano, guitarra, bateria i didjeridús (instrument de vent tradicional dels aborígens australians). No va esperar gens a tocar Stoney Creek, la cançó més popular del seu nou àlbum, Jan Juc Moon. El públic es va encendre i un sector va anar a ballar al lateral de la platea, degut a això el cantant australià va sorprendre tots els assistents aturant la cançó i animant tothom a ocupar dempeus la part frontal de la platea. Des de llavors l’energia del concert es va transformar completament i el públic es va encendre relaxadament per gaudir amb més plenitud de la vesprada. Rudd tot sol va omplir l’escenari saltant de la guitarra a la bateria mentre es deixava els pulmons amb els didjeridús. Una posada en escena minimalista però molt potent. Un concert que va anar fluctuant de cançons més intimistes a altres molt energètiques i revolucionàries. El contrast entre Messages i Ball and chain va acabar d’encendre la nit, amb versos com ara “You know some people they just won’t understand” (“Hi ha gent que simplement no ho entén”), Xavier es va posar a recitar parts de la cançó com si d’una pregària es tractés. Acte seguit va agafar el piano, va gravar uns trossos que va deixar repetint i va saltar a la bateria per començar a marcar el ritme. El públic va començar a saltar entre els versos revolucionaris del cantant, i és que Xavier Rudd busca sempre donar un missatge amb les seves cançons. Un missatge profund i clar, un clam a la terra i les arrels. És per això que tota la nit es va referir al públic amb “Hola, Catalunya” i “Bona nit, Catalonia”. Finalment, va arribar el moment de Spirit bird, el públic en un silenci sepulcral esperava el seu moment, i de cop va posar-se a cantar els mantres de la cançó com si d’una tribu es tractés. Arribant ja al final, va tocar l’aclamada Follow the sun i va tancar amb Magic, un concert que certament va ser màgic amb un Xavier Rudd molt proper, càlid i arrelat.