Seguint les petjades de Roberto Bolaño

Si hi ha un escriptor recent en la literatura moderna que pugui associar-se directament a la definició literal d’autor de culte és Roberto Bolaño (Santiago de Xile, 1953). Ahir va fer vint anys que ens va deixar a causa d’un càncer de fetge. A Catalunya, on va passar bona part de la seva vida, la rellevància d’aquest poeta subversiu sovint és menystinguda al costat de la fama que ha adquirit a Llatinoamèrica i els EUA. Es va transformar en novel·lista d’un èxit monumental a partir del fenomen que va suposar Los detectives salvajes i el llibre pòstum 2666, considerat en alguns cercles una obra tan rellevant com Cien años de soledad. Els anglosaxons el veuen com la versió llatinoamericana de Jack Kerouac i a Xile, on va néixer, l’herba ja no creix quan algú pronuncia el seu nom. Ho corrobora l’escriptor Jaume Benavente, amic seu en la primera etapa de Bolaño a Barcelona. “Vaig anar a Xile a presentar la traducció de la meva novel·la Somnis de Valparaíso i quan van saber que havia estat amic seu ja només existia Bolaño. Jo vaig desaparèixer.” A altres autors i amics, com A.G. Porta, segurament el més conegut de tots, també els costa abordar el tema de Bolaño per la saturació a la qual han arribat sobre el personatge, segons admet aquest darrer.

Hi ha dos triangles imperfectes que marquen la vida de l’escriptor. El primer de tots, és el viatge des de Xile, fugint de la dictadura, cap a Mèxic i finalment cap a Catalunya. El segon triangle, ja al nostre país, és els tres llocs on més temps va viure: Barcelona, Girona i Blanes. Les va viure de tots colors. Els escenaris juxtaposats d’aquests indrets es reflecteixen de manera constant en la seva obra.

De la rellevància mundial que ha pres el nom de Bolaño, Guillem Terribas, amic seu en la seva etapa gironina, recorda la inauguració d’un petit carrer, lluny del centre –davant de l’escola de Domeny–, amb el seu nom. A banda d’alguns amics i l’editor Jorge Herralde, Terribas hi va veure una cara coneguda. “Era Patti Smith. Havia vingut com a seguidora de l’autor. No parlo anglès, però quan vaig intervenir a la petita tarima la vaig fer venir perquè digués unes paraules i ens va cantar una cançó a cappella. Sensacional.” A Blanes, la “ruta Bolaño” atrau cada any més i més seguidors. “Hi va venir, segons explicava ell mateix després de llegir Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, buscant un petit paradís com el de la novel·la”, explica la professora de literatura blanenca Cristina Fernández (Universitat de Sussex). “El 1999, amb tot, va fer el pregó de la festa major però no va donar una visió idíl·lica del poble perquè va parlar d’una història incòmoda, dels joves que hi arribaven sense feina i sense futur.”

Els problemes econòmics de Bolaño en els seus primers anys a Catalunya no són cap llegenda urbana. “A Barcelona vivia en un estudi al carrer Tallers i treballava de vigilant d’un càmping. Ens vam fer amics perquè jo col·laborava en una petita editorial underground i ell hi treia el cap sovint. Estic parlant de fa uns quaranta anys. L’únic que havia publicat era un poemari que havia guanyat un premi a la Casa de las Américas a Cuba”, recorda Benavente, que més endavant es distanciaria “sobretot literàriament” del seu amic. “De vegades em quedava a dormir al sofà del seu estudi. Llavors ell bàsicament escrivia poemes i me’ls llegia. Els anava posant en un quadern que anomenava Un montón de estrellas fracasadas. També recordo que quedàvem al bar del cinema Capsa al carrer Aragó, que era un lloc molt agradable. A diferència d’ara teníem molt temps lliure.” Benavente sempre ha tingut una concepció de Bolaño, en aquells anys, com un personatge incansable en la seva pròpia idea de convertir-se en escriptor. “En un altre mitjà ja els vaig donar un titular ben ajustat a la seva personalitat, «un samurai de la literatura», un militant de les lletres molt allunyat de la idea bohèmia que alguns podrien tenir d’autors d’aquella època. Benavente defineix Bolaño com una persona generosa. El va ajudar a descobrir molts autors que ell desconeixia, com ara Julio Cortázar. “Al nostre cercle –hi afegeix– era un líder, un cap de colla, però divergíem en els nostres gustos i per això més endavant cadascú va fer la seva. “L’última cosa que vaig llegir d’ell va ser precisament Los detectives salvajes. De fet quan em va dir que volia escriure narrativa li vaig preguntar sobre què. «Doncs sobre el que més sé, sobre escriptors». Uf, quin rotllo, vaig pensar, no hi ha més coses de què parlar que no sigui de metaliteratura. Els bolañistes, que són legió, s’escandalitzen quan els dic això, però simplement vam seguir camins diferents.”

Terribas recorda els primers temps de Bolaño a Girona, quan no era conegut, abans que arribessin els premis. “Després de viure un temps aquí al Barri Vell va dir literalment que no vindria més a aquesta «puta ciutat»: «És la cosa més patètica que he vist mai».” Però a la llarga la Llibreria 22, la de Terribas, s’acabaria convertint, en paraules de Jorge Herralde, en “la isla de Bolaño”. Per què hi va haver aquest canvi tan radical? “Va ser en la presentació de Llamadas telefónicas. Aquell dia va conèixer, entre d’altres, Ponç Puigdevall i Javier Cercas i la seva mirada respecte a la ciutat va fer un gir de 180 graus.” Cercas, de fet, el va convertir en un dels personatges del seu gran best-seller Soldados de Salamina. “Bolaño sempre que tenia l’ocasió venia a presentar algun llibre d’ell o d’algun dels seus amics a la llibreria i així vam anar fent-nos amics. Tot i que en molts llocs del món em consideren el gran expert internacional en Bolaño, la veritat és que de la seva obra en pot parlar millor molta altra gent. Jo em considerava sobretot un amic seu. En els sopars recordo Cercas i Bolaño parlar constantment de llibres i autors que a mi m’escapaven.”

“Novel·les com La pista de hielo i El tercer Reich estan clarament inspirades en Blanes, tot i que no cita el nom del municipi”, assenyala Cristina Busquets, que admet que molta gent el coneixia i hi tractava però que no s’acabava de prendre seriosament o de creure que Bolaño fos de veritat un escriptor, com ell anava dient.” A Blanes hi va viure amb la seva dona però també hi tenia un estudi per anar a escriure quan finalment els premis i les vendes l’acostaven al sentit final de la seva existència, ser l’escriptor que ell mateix s’havia imaginat que seria. Segurament, però, mai s’hauria imaginat que un poeta contracultural surrealista de l’estil d’Andre Breton, com el recorda Benavente, acabaria sent tota una llegenda.