Crònica Cap Roig
Ara Malikian, un fenomen de la natura
El concert va començar, dissabte al Cap Roig Festival, amb el violí sonant al mig de la foscor. I, poc a poc, la llum es va obrir camí i va mostrar Ara Malikian i la resta de la seva imponent banda, formada per quatre versàtils músics cubans, amb el pianista Iván Melón Lewis al capdavant i una estructura de grup de jazz-rock completada amb bateria, guitarra i baix / contrabaix. A partir d’aquí van ser dues hores exactes de música intensa i inclassificable: un còctel molt personal de jazz, rock, músiques populars d’origen divers, una mica de Chopin i fins tot música contemporània, encara que el violinista, amb el seu humor també únic, fes molta conya sobre les incompatibilitats manifestes entre la música contemporània i els gustos d’una àmplia majoria de les audiències. En qualsevol cas, també el violinista libanès d’origen armeni és una esplèndida rara avis en un moment en què la música instrumental no viu un gran moment fora dels cercles de la música clàssica, i ell en canvi triomfa com cap altre violinista no-clàssic des de Stéphane Grappelli i Jean-Luc Ponty, fins i tot en festivals generalistes com el de Cap Roig –o Les Nits de Barcelona, on va actuar el dia anteriors, i el de Cambrils i el Sons del Món de Roses, on ho farà a l’agost–, on acostuma a ser l’únic solista que no canta. Bé, Malikian no canta, però xerra pels descosits, explicant singulars anècdotes més o menys retocades (“Jo no menteixo”) sobre la seva família d’“emigrants eterns”, la passió del seu fill per l’increïble món del calamar, un accidentat viatge a un simposi de música contemporània a Cuba o les pressions de les seves dues germanes per aconseguir una cançó dedicada, però també amb moments més seriosos per reclamar un món sense amos ni fronteres o dedicar, al final, la preciosa Nana arrugada a la gent gran que va morir sola i aïllada durant la pandèmia.
No va arribar a les “28 hores i 33 minuts” de música que va prometre a l’inici del concert, però sí el va obrir amb un tema de 16 de minuts amb molts canvis i moviments, prologant la que va batejar com la Rapsòdia caproigera i altres composicions interpretades per Malikian amb el seu virtuosisme natural i gens grandiloqüent i una visceral actitud escènica pròpia d’un cantant de rock en bona forma física. Malikian, que en els bisos es va passejar tocant de punta a punta de la platea de Cap Roig, és sens dubte un fenomen de la natura.