Concerts viscuts
L’any que vam viure perillosament
L’any 1976 va ser un any de viure perillosament. Feia pocs mesos de la mort d’un malparit dictador que ara hi ha qui vol fer passar per l’abuelito de la Heidi, serie d’animació molt cèlebre a l’època. 1976 va ser l’any de les manifestacions de febrer, que van tenir molta virulència als carrers de Barcelona i que van quedar resumides en la fotografia de Manel Armengol en què es veia els grisos atonyinar els manifestants, entre els quals destacava un home gran intentant-se protegir-se des de terra d’un imminent cop de porra.
Al mateix temps que milers de ciutadans bramaven “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, una gran part de la ciutadania jove també sentia que el rock-and-roll era una via vàlida per abolir un règim totalment repressor. Era un sentiment força ingenu perquè el component revolucionari –si és que va existir– dels Stones al seus inicis ja s’havia diluït.
I va ser part d’aquest jovent que, quan la promotora Gay and Company va anunciar la vinguda a Barcelona dels Rolling Stones, va intentar arreplegar les 900 pessetes que costava l’entrada. El preu més alt pagat per un concert de rock. Es van vendre 12.000 entrades.
El meu primer record d’aquest concert va ser impactant. En tombar de la Gran Via de Barcelona pel carrer de la Marina vaig contemplar la plaça de braus Monumental –abans s’havia considerat l’opció de la plaça de les Arenes i fins i tot un descampat a Cambrils– i em va deixar glaçat la imatge d’un dispositiu policial pastadeta a la de les manifestacions esmentades. Era clar que, tot i anar a destemps, el rock-and-roll era considerat a l’Estat espanyol una eina de subversió. De fet, els dies anteriors al concert la Prensa del Movimiento s’havia encarregat d’escalfar negativament l’ambient afirmant que el Stones es dedicaven a transportar drogues dins els aparells d’amplificació. En tot cas, les relacions del grup amb els estupefaents era d’una altra mena.
Un cop dins del recinte les sensacions eren contradictores. Una emoció desfermada –aleshores tenia 18 anys–i una inquietud provocada pels grisos que no paraven de fer curses sense sentit per l’arena. El moment de màxima tensió va arribar quan els grisos van començar a disparar pots de fum des de l’exterior. Era la resposta dels crits dels que ja havien passat el control d’entrades i intentaven embravir els que intentaven passar de franc: “Que entren los de fuera”, es bramava. Tot això amb el llançament d’ampolles. Durant molta estona els trets van transformar la Monumental en una esfera de densa fumera en què a penes podies veure la persona del costat. Hi va haver perill d’una allau de persones quan el públic de les grades va baixar a l’arena.
El concert va començar amb els Meters, dels quals, si he de ser franc, no en recordo ni un borrall, per donar pas a John Miles, substitut de l’anunciat Robin Trower, que finalment no va actuar. La gent ja s’havia calmat i tothom va gaudir de la primera foscor amb un llarg tema de Miles –el més popular de la seva trajectòria: Music, amb continus canvis melòdics i de ritme–. Un bon pròleg que va asserenar els ànims tot esperant l’actuació de Ses Satàniques Majestats en la gira de presentació del disc Black and Blue.
El primer tema de la nit va ser Honky Towk Woman. També van sonar altres clàssics com Brown Sugar, Angie –vaig patir un pesat que no va parar de demanar-la tota la nit–, Jumpin Jack Flash i It’s only rock and roll. També temes del moment com Hey Negrita i Fool to Cry
Jagger, acompanyat de Ron Wood, que feia poc que havia reemplaçat Mick Taylor, Keith Richards, Charlie Watts i Billy Preston als teclats, va jugar amb el públic llançant cubells d’aigua al públic de les primeres files que contenien confeti davant la sorpresa de les primeres files, que encara es van sorprendre més quan en el darrer cubell van rebre una bona dutxa amb aigua de debò. Cap problema, era l’11 de juny i la calor havia arribat i els terribles Stones van ser els reis d’un espectacle que, finalment, va ser més una revetlla que la presa del palau d’hivern. El xou va acabar amb La Santa Espina sonant per a megafonia.
Em quedava l’impacte de veure el grup número 1 del món, amb l’afegitó de Billy Preston, l’organista de Let i be, i fer-ho al mateix lloc on havien tocat els Beatles.