Mirador
Sota els afectes i els efectes de Romà Vallès
El pintor Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015) va transformar una masia històrica de Teià, Can Monac, en el seu espai de treball l’any 1968. En feia tretze que havia creat la primera obra abstracta, era la nineta dels ulls d’alguns dels principals crítics i havia exposat per tot Europa i Amèrica la icònica sèrie de les Cosmogonies, un cant a l’harmonia i el caos de l’univers. Inconformista de mena, darrere de les finestres gòtiques d’aquella finca amb torre emmerletada, propietat d’una família de la noblesa, Vallès va obrir nous camins de renovació pictòrica per continuar indagant el misteri de l’existència. Fins al 2001, quan va tancar el taller, art, paisatge i arquitectura es van fusionar a Can Monac, on a més l’artista va compartir neguits i troballes amb joves seduïts per la seva manera d’entendre l’art: una expressió de llibertat i quelcom essencial de la vida, no pas complementari.
Són els deixebles de Romà Vallès. Així és com volgudament s’autoanomenen tot i ser un terme, el de deixeble, que avui sona anacrònic per les tradicionals reminiscències que té amb aquells artistes als quals el mestre imposava un estil, el seu, que havien de replicar amb exactitud. No és el cas de Joan Casellas, Victòria Pujadas i Jordi Cerdà, adscrits a altres llenguatges allunyats de l’informalisme que Vallès va perpetrar, però tots tres se senten igualment deutors de les ensenyances que els va donar. I de la seva amistat, força creadora sense parangó.
Amb motiu de l’Any Romà Vallès, el del centenari del seu naixement, amb un programa organitzat per voluntat de la seva filla Bel Vallès, i coincident amb el d’Antoni Tàpies, el d’Albert Ràfols Casamada, el de Maria Girona i el d’Evarist Vallès (tot i que només un, el del totpoderós Tàpies, té cobertura oficial de la Generalitat), els hereus de la seva actitud d’avantguarda s’han empescat una exposició d’homenatge al centre municipal de cultura La Unió de Teià, a quatre passes de la masia avui deshabitada i amb el jardí que l’artista tant va mimar tristament decadent. La mostra, a cura de Casellas i de Pujadas, es va obrir amb quinze obres de Vallès, pràcticament totes inèdites i procedents de col·leccions particulars d’aquesta localitat del Maresme, però a finals de juny va mutar en un altre projecte que, fins aquest diumenge, aplega treballs creats ex profeso per Casellas, Pujadas i Cerdà, individualment i col·lectiva, experiments artístics diversos amarats de vincles emocionals.
Mai van coincidir tots tres a Can Monac, però els afectes i els efectes que van rebre de Vallès tenen un substrat comú. Casellas, fill de pagesos de Teià, va córrer a conèixer-lo als anys setanta quan pel poble la presència d’un pintor modern es veia com un exotisme. Vallès el va fitxar d’assistent per afrontar la sèrie Nous conceptes, en què va utilitzar materials que evocaven tensions, com ara cordills i cintes adhesives. El seu flirteig amb les pràctiques conceptuals emergents també el va dur a col·laborar amb Cerdà, a qui havia tingut d’alumne a la Massana. Tots dos es van tancar durant un any a Can Monac per realitzar conjuntament el mig centenar de peces de la sèrie Reflexió-procés-pintura, que es va presentar el 1981 a la Galeria Maeght. A Pujadas, Vallès la va descobrir per casualitat en una exposició en un restaurant del poble, a finals dels vuitanta, es va interessar per les pintures matèriques gairebé abstractes que hi va presentar, van connectar ràpidament, ella li va fer de suport en la seva tasca docent i ell li va dedicar un llibre d’artista i per sempre més la va voler tenir a prop al seu espai de transvasaments de sabers.
Les marques que els va deixar afloren en l’exposició de La Unió, beneïda el dia de la inauguració amb accions performatives de tots tres sota la mirada d’un Vallès fotografiat a Can Monac. A sis mans han intervingut aquesta imatge, tot superposant-hi records presents, com el d’aquell pòster de la lluna que tenia en una de les parets de l’estudi. I encara un darrer joc artístic que aporten els deixebles a l’Any Romà Vallès: la pel·lícula –no pas documental– El final de la pintura ha existit tota la vida, una frase que va dir el mateix artista en una entrevista. Realitzada per Casellas i Pujadas amb els seus telèfons mòbils i amb música d’Erik Skoogh, el film reivindica l’art com un procés vital, aventura interminable del coneixement i memòria d’una experiència filtrada pel paisatge. Els dos artistes passegen una pintura de Vallès pel mar i les muntanyes del Maresme, com si l’haguessin alliberat de l’exhibicionisme postís dels museus, i amb un mirall de plàstic capturen fragments d’aquella natura en moviment constant que ell no va aspirar a imitar sinó a comprendre.