Mirador
Maria Palau
Els últims sospirs dels grans pisos burgesos
Encara hi ha pisos de pedigrí burgès on es dorm en matalassos de llana, s’encén el llum amb interruptors rodons de l’any de la Maria Castanya i les parets estan folrades amb el mateix paper que els seus propietaris van estrenar poc després que els nacionals entressin per la Diagonal. Són espais domèstics que han quedat congelats en el temps i que evoquen ja molt tímidament l’esplendor del passat en els seus últims sospirs: si no va ser ahir serà avui o demà que algú els heretarà i els transformarà completament. En un aclucar d’ulls, desapareixerà tot.
L’antiquari Jordi Baron (Barcelona, 1973) no és precisament un principiant però encara s’emociona quan entra en un pis per buidar-lo i es troba amb una banyera del 1900 dins la qual s’imagina algú que hi xipollejava la setmana abans. S’ho imagina però molt conscient que és ben real. No és cap decorat de pel·lícula d’època, ni l’habitació d’estil vintage d’un hotel. És, era, el bany d’un pis d’una família del carrer Amadeu Vives, número 3. Qui no pagaria per veure per un foradet el desmantellament d’una residència senyorial? A Baron el paguen per fer-ho perquè és la seva feina, de tradició familiar. És antiquari, però també és fotògraf (i col·leccionista de fotografies antigues) i, amb la combinació de les dues facetes, ha gestat un projecte artístic que fa les funcions d’espiell ideal per als tafaners: Domus Barcino, una sèrie d’imatges d’aquestes estances privades que han conservat una manera de viure en extinció.
En va presentar un tast fa dos anys a la galeria Cadaqués 2 d’Huc Malla, però és ara que ha tret tota l’artilleria en un espai que sembla fet a mida: la galeria Artur Ramon de Barcelona, una altra nissaga d’antiquaris prestigiosos que lluiten perquè el vell i el nou puguin conviure o si més no perquè el primer no acabi en un trist contenidor, com els passa a tants mobles de l’àvia que tard o d’hora, i qui avisa no és traïdor, tornaran a ser tendència.
“Quan em mori ho llençaràs tot.” Qui, pobre o ric, no ha sentit dels pares aquest auguri? Cadascú que reti comptes amb la seva consciència, però el cas és que salta a la vista, veient les imatges de Baron, que no a la brossa però sí als Encants hi arriben constantment exèrcits d’objectes que havien importat molt a algú, com ara fotografies d’avantpassats que ja no identifica ningú dels descendents, i potser eren uns besavis. O piles de llibres endreçats amb cura en biblioteques fetes pel millor fuster del barri. És un detall inquietant que Baron ha detectat: als pisos d’abans hi havia molts més llibres. I, ja que hi som, col·leccions senceres del diari Avui, des del primer número.
I crucifixos, un clàssic dalt dels capçals del llit. A Urgell, 83 (totes les fotografies duen per títol el nom del carrer i el número on s’ubica la finca, la gran majoria de l’Eixample, sense donar més detalls del propietari, “alguns de molt coneguts”, diu Baron), la imatge és profundament melancòlica: mostra el pis ja completament desert, fent més visibles les marques de les absències, aquells típics perfilats ennegrits a les parets. El del crucifix i el d’un rosari, perfectament reconeixibles.
Els seus amos ja no hi són, però la memòria dels objectes continua, continuava, arrapada al mateix lloc, resistint-se a ser desnonada. Cada pis té una història, les herències i els conflictes que solen generar, també. Baron accedeix a pisos que fa anys i panys que estan deshabitats. A Gran Via, 798, un cas, va tenir un xoc: l’edifici és modern, però a l’interior es va trobar amb una decoració vuitcentista i alguns tresors de la famosa col·lecció d’armes Estruch. Rambla, 102, ja no tenia ni aspecte de llar confortable sinó de magatzem. Parlant d’armes, un dels visitants de l’exposició a can Artur Ramon li ha fet veure a Baron que soterrada en les muntanyes de coses hi ha, hi havia, una pistola. De qui era? La va fer servir alguna vegada? Ah, quantes novel·les podrien sortir d’aquestes fotografies.
Rambla, 102, avui és un hotel. I Passeig de Gràcia, 93, propietat del magnat Amancio Ortega, que després d’adquirir l’edifici va reformar les últimes plantes per al seu ús personal. És a dir, no ha quedat rastre d’aquell habitatge que va retratar Baron, on per cert hi havia una col·lecció de pintura medieval que feia caure d’esquena.
Barcelona canvia per fora i tots en som testimonis. Però també canvia per dins i no ens n’adonem. “És la fi d’una època”, exclama Baron, que ja frisa per anar a fotografiar un pis del carrer Mallorca on vivien dues dones que van morir gairebé centenàries. Dormien en matalassos de llana.