Sara Terraza presenta el seu gran debut a Llafranc, Girona, la Bisbal i Barcelona

Ara fa sis anys, Sara Terraza (Barcelona, 1995) va publicar el seu primer disc, un EP signat com a Sara Terraza & The Black Sheep, el grup format pels músics que encara l’acompanyen actualment. Però ara, finalment, després d’uns anys formant-se en el món de la pedagogia i també en la música –i d’haver donat ella també classes de cant a La Moderna de Girona i al Taller de Músics de Barcelona–, Sara Terraza ha publicat el seu primer gran àlbum, Ja ploraré després (Satélite K), un treball molt personal que ja presenta només com a Sara Terraza. La cantant presentarà el seu nou repertori en alguns concerts que està oferint aquest estiu en format reduït a Llafranc, dissabte vinent, i la terrassa de l’hotel Castell d’Empordà, de la Bisbal, el 10 d’agost, però una de les primeres preestrenes del disc amb tota la banda tindrà lloc el dimecres 9 d’agost a Girona, una ciutat amb la qual té vincles familiars. Hi actuarà en el marc del cicle municipal Notes al Parc, a la plaça de les Botxes de la Devesa (20 h, gratuït). Aquell dia l’acompanyaran a l’escenari els seus fidels Aleix Cansell (piano), Ernest Pipó (guitarra), Tomàs Pujol (baix) i Jose Benítez (bateria), amb Marc Usano com a garantia al control de la taula de so. I el mateix equip també hi serà, lògicament, a la presentació oficial del disc, el 21 de setembre a la sala Laut de Barcelona.

A diferència del seu primer disc, en què predominaven els temes en anglès –tot i que ja expressava uns Sentiments en veu alta–, el nou disc comença amb Gonna Go Mad, però hi ha joc de llengües més equilibrat entre el català, el castellà i l’anglès, de la mateixa manera que en la proposta sonora de Sara Terraza conviuen sonoritats molt variades, del pop menys convencional a sonoritats negres de tot tipus i també algunes pinzellades electròniques, tot plegat en bona convivència gràcies a la producció de Dani López.

Les cançons més emotives li han sortit en català, amb títols com Ja ploraré després i La pena, amb les quals ha aconseguit “un gran nivell de connexió amb la gent en els concerts, on fins i tot alguns s’han posat a plorar”. En canvi, canta en castellà la provocadora Y tu ego qué tal? “Està dedicada a un tipus de gent que li agrada molt criticar. Sí penso en algú en concret, però no ho dic.” És una cançó en què mostra un registre inèdit: “Al principi em feia vergonya, però ara n’estic molt contenta. ”