Crònica
Castell de Peralada
Art a la corda fluixa de la vida
El flamenc ha estat molt present als escenaris catalans des de temps immemorials, i les diverses disciplines d’aquest art ancestral, entre les quals òbviament també el ball, han tingut un paper destacat sobretot a partir dels anys cinquanta del segle XX a l’emergent Costa Brava del boom turístic, que necessitava enriquir amb espectacles de tot tipus la seva oferta per atreure els estiuejants. Evidentment, en aquest context hi ha hagut de tot, des de l’oportunisme més agosarat de determinats espectacles de varietats i taulats “per a guiris” a propostes artístiques de gran nivell i primeres figures, des de Vicente Escudero a Antonio i Antonio Gades, passant per la Chunga i la seva cosina, la immensa Carmen Amaya, que va morir a Begur aviat farà seixanta anys.
Tota aquesta introducció serveix per remarcar que el flamenc no ens és gens aliè, que a Catalunya hi ha hagut i encara hi ha molta afició i que d’aquí han sortit algunes de les figures més destacades i innovadores del cante, la guitarra i el ball flamenc, entre les quals Ana Morales (Barcelona, 1982), bailaora, coreògrafa i directora de la seva pròpia companyia, que l’any passat va rebre com a intèrpret el Premio Nacional de Danza, “per la seva incansable recerca personal, arriscada i valent”, plasmada en diferents treballs, com En la cuerda floja, una producció del 2020: realment, un any en què, qui més qui menys, gairebé tothom es va sentir en la corda fluixa.
Un canvi en la programació del Festival Castell de Peralada, provocat per una lesió del bailaor sevillà Israel Galván, va portar finalment Ana Morales i En la cuerda floja aquest dimarts al mirador del castell, un escenari ampli i diàfan en què el públic envoltava per tres bandes la ballarina i els tres músics que l’acompanyaven: el guitarrista andalús José Quevedo El Bolita; el percussionista Paquito González –el primer de Jerez, el segon de Sanlúcar de Barrameda– i el contrabaixista basc Pablo Martín Caminero. Tots tres músics han batallat en fronts sonors ben diferents i formen part també del quartet Ultra High Flamenco (UHF), amb un parell de discos publicats, i del José Quevedo Caótico Trío, que estableix ponts entre el jazz i el flamenc. Realment, són tres instrumentistes idonis per dialogar de tu a tu amb el ball de Morales, amb la qual comparteixen el mateix llenguatge i idèntica actitud davant del flamenc: de respecte però sense por.
“Què passa al nostre cos i a la nostra ment quan busca l’ordre i se sent còmode en el caos?” Aquesta és la pregunta subjacent, la premissa que mou tot el que es veu i se sent a l’escenari durant una hora d’espectacle. Ana Morales comença ballant en la penombra, amb les notes inquietants del tel·lúric contrabaix de Martín Camanero. En una versió reduïda de l’espectacle original, en què Ana Morales ballava acompanyada d’altres dues ballarines, En la cuerda floja va impactar igualment el públic de Peralada , entre el qual no falten bons coneixedors del ball flamenc, als quals el festival empordanès ha acostat des de fa anys grans referents com ara Antonio Gades, Joaquín Cortés, Sara Baras, Eva Yerbabuena, Cristina Hoyos i Rafael Amargo. El ball d’Ana Morales no és ni vol ser tan canònicament flamenc com el de la majoria dels citats: en els seus moviments delicats i forts alhora, hi ha implícita la gestualitat clàssica del flamenc, els braços flotant com ales, també el zapateado, però de sobte hi apareixen posicions gens ortodoxes per transmetre millor aquest delicat equilibri en la corda fluixa que és la vida. La ballarina o bailaora, tant se val, dansa i juga amb les llums, algunes d’intermitents, que des del sostre fragmenten el seu moviment, mentre el trio instrumental també crea música lliure i sincopada, que segons com es miri és més o menys flamenca en les formes, però molt flamenca en l’ànima. Res que a hores d’ara pugui ja ofendre els flamencòlics, si és que encara existeixen aquests autoproclamats guardians de les essències.
Com el vestit flamenc vermell amb què va començar l’espectacle, del qual es va anar desprenent fins quedar-se en un senzill i delicat conjunt negre setinat, Ana Morales abandona en aquest espectacle qualsevol temptació d’artifici, per concentrar-se en la funció més expressiva del ball, com a via de comunicació corporal, sense paraules. O amb les poques paraules, cantades o no, que van sonar gravades per la megafonia, per argumentar el concepte de l’espectacle, que sobretot en la part del cante alguns dels presents haurien agraït una veu en directe. Però no es pot tenir tot en aquesta vida, sovint tampoc l’equilibri.