Vermell brillant

El 4 de juny del 1976, els Sex Pistols van actuar a Manchester. Va ser un concert històric, tot i que l’audiència va ser força reduïda, però entre els escassos espectadors hi havia uns quants joves que, potser inspirats pels Pistols, van acabar formant grups i altres iniciatives fonamentals per a l’escena de Manchester i per a la història de la música: els futurs membres de Joy Division i New Order, els fundadors de Factory, Morrissey (The Smiths), Mark E. Smith (The Fall) i un jove pèl-roig que estava a punt de fer 16 anys i es deia Mick Hucknall. Poc després ja cantava amb un grup post-punk anomenat The Frantic Elevators, que va arribar a publicar quatre singles, sense gaire repercussió, fins al 1982, quan van llançar una cançó titulada Holding back the years, una balada que Hucknall va escriure inspirant-se en el moment que la seva mare el va abandonar, quan ell tenia tres anys. El 1985, el cantant va recuperar la cançó com un dels singles de Picture book, el primer àlbum del seu nou grup, Simply Red, i va ser un dels seus primers grans èxits i l’inici d’una trajectòria de gairebé quatre dècades i més de 50 milions de discos venuts. En resum, Mick Hucknall potser no va acabar tenint el prestigi dels altres joves inquiets presents al concert dels Pistols a Manchester, però ha acumulat un repertori farcit d’èxits milionaris, concentrats a la dècada 1985-95, i sobretot està viu i en bona forma física i vocal, amb moltes ganes de gaudir de la vida i de la música, als 63 anys.

Això és el que va transmetre dimecres en el concert de Simply Red al Cap Roig Festival, davant d’una auditori molt ple de seguidors que en bona part van créixer amb les seves cançons. Hucknall va recordar al principi del concert que la Costa Brava li portava bons records de joventut: aquí es va plantar amb 22 anys, una motxilla i unes ulleres de sol, com les que va portar a Cap Roig durant tot el concert. Segur que ara viatja amb més comoditats i ben acompanyat per una banda excel·lent de sis músics, alguns dels quals combinant diferents instruments. És curiós perquè, tot i que Mick Hucknall ha concentrat en bona part la imatge de Simply Red, gairebé com si fos un solista –ja va ser-ho quan el grup va aturar la seva activitat i ell va gravar dos discos amb el seu nom, el 2008 i el 2012–, Simply Red té entitat de banda, amb un so molt propi. Així es va demostrar quan el grup va tocar un dels tres temes nous de la nit, el potent Just like you, del recent disc Time, i en la segona part de la cançó Hucknall va marxar i va deixar els músics en escena assumint totes les funcions, també les vocals.

El grup va començar puntualment amb una altra novetat, Better with you, però de seguida va entrar en matèria i, entre les vint cançons que va interpretar en 95 minuts de concert, la successió d’èxits va ser imparable. De fet, en tenen tants que alguns no van poden entrar en el repertori, com ara Jericho i The right thing, però ho van compensar amb A new flame, l’esmentada Holding..., Stars, Sunrise, Something got me started o Fairground, cançons enganxades a la memòria col·lectiva d’una generació, que dimecres va tornar a ballar i evocar temps passats amb una de les millors veus del soul blanc o blue-eyed soul. Hucknall és un cantant versàtil que pot citar Hold on, I’m coming de Sam & Dave com a cua del tema Ain’t that a lot of love; imitar amb gràcia Barry White per introduir It’s only love, mostrar la seva devoció pel reggae a Night nurse, i cantar unes estrofes del Nice’n’easy de Sinatra mentre retrata el públic per portar-se “un souvenir” de Cap Roig. Això va ser en els bisos, quan Simply Red va tornar al 1985 per recuperar Money’s too tight (to mention), va homenatjar Tina Turner amb un vigorós Nutbush city limits i es va acomiadar amb If you don’t know me by now, balada monumental de Harold Melvin & the Blue Notes, que Hucknall va convidar el públic a cantar, “els homes com Pavarotti, les dones com Maria Callas”, abans d’acomiadar-se i anunciar que Simply Red tornarà el 2025 per celebrar el seu 40è aniversari.