Victòria de Rial, la veu delicada

Que el festival de Peralada, com ho havia fet abans el madrileny Teatro de la Zarzuela per un concert celebrat fa tres mesos, escollís Núria Rial per homenatjar Victòria de los Ángeles en el centenari del seu naixement semblava més que una bona elecció: una excel·lent aposta per una de les millors intèrprets actuals de l’anomenada música antiga sense que al seu país, que és el nostre, potser es tingui prou present. En aquests temps tan exhibicionistes, en què s’imposa allò que surt a l’aparador, Rial potser no es prou reconeguda per la seva manca de divisme, cosa que compartiria amb Victòria de los Ángeles. Com també, amb la singularitat de la veu de cadascuna, un timbre cristal·lí i lluminós, la finesa expressiva, l’ornamentació delicada sense estridències i una manera de cantar sincera, tan natural com elaborada, al servei del que s’interpreta. L’elecció, doncs, era òptima a priori, però l’actuació de la soprano, dimecres a l’església del Carme de Peralada i amb la complicitat palpable del pianista basc Rubén Fernández Aguirre, no només va confirmar-ho, sinó que va ser una meravella per sobre de tota expectativa.

El recital va encetar-se amb Cantar del alma, una de les últimes obres de Frederic Mompou, que va inspirar-se en Sant Joan de la Creu, com en el cas de la suite per a piano Música callada. Una sensible manera de començar perquè Mompou va ser un compositor molt estimat i interpretat per Victòria de los Ángeles, de la qual es va seguir l’estructura dels seus recitals: peces barroques (Campra, Cesti i Scarlatti), lied alemany (Schubert, Mendelssohn i Brahms) i chanson francesa (Fauré i Ravel, de qui va interpretar profundament un commovedor Kaddish) a la primera part; això mentre que la segona va dedicar-se a cançons catalanes i espanyoles fent-s’hi presents algunes complicitats de Victòria de los Ángeles, com ara la que va mantenir amb Manuel García Morante, que va acompanyar-la al piano en moltes ocasions i del qual interpretava, com ho va fer Rial a Peralada, la seva versió de la cançó tradicional catalana Mariagneta.

Per la relació mantinguda, tampoc no hi podia faltar Xavier Montsalvatge (Punto de Habanera) i, de nou, Mompou, de qui va oferir-se una peça gens coneguda i mai enregistrada amb un títol que fa suposar a qui anava destinada sense que ella arribés a cantar-la mai: Vocalise a Victoria. Va ser composta el 1943, quan Victòria de los Ángeles començava la seva carrera. Tenint-la a la memòria, Bernat Vivancos ha creat Victoria, que, en presència de l’autor, Rial va cantar mentre fregava les cordes del piano. També va interpretar peces d’altres músics (Granados, Guridi, Toldrà i Ernesto Halfter) del repertori de l’homenatjada. Tot de manera justa i preciosa. Amb el públic degudament rendit, va concloure amb una exquisidesa: A Chloris, de Reynaldo Hann.