“Soc un pintor fracassat”

Vaig venir a viure aquí deu fer uns vint anys... Ho enderrocaria tot excepte el que va fer Gaudí. També trauria l’estàtua de Colom!

Per a l’altar major. Iròniques, naturalment. En vaig fer una dedicada al rei quan va dir allò que “el castellano nunca fue lengua de imposición”. És el tipus de pintura que he fet sempre. Vaig inventar-me un expressionisme vulgar i refregat i el vaig anomenar art xava. Però no he tingut cap èxit. He sigut un fracassat. Escolta, sempre he pensat que en aquest món val més passar desapercebut.

No he venut mai cap obra. No agrado a ningú. Perquè la meva pintura és lletja. Jo he utilitzat la pintura per expressar la meva visió del món. I estic molt disgustat amb la humanitat. M’entrevistes per al diari Avui, oi?

El llegeixo cada dia. M’agrada molt. Soc fan de l’Anna Carreras Aubets, de la Sara Muñoz, del David Castillo i, sobretot, del Jordi Panyella, que va escriure un article sobre la por sensacional. La il·lusió que em va fer quan va sortir l’Avui..., per fi un diari en català! Van fer un concurs d’idees per a la capçalera i m’hi vaig presentar. La V era un porró i la U una botifarra. No trobes que hauria sigut genial? No em van contestar mai. Després el diari va convocar un altre concurs d’idees per al monument de Francesc Macià.

Jo proposava tirar a terra la plaça Catalunya sencera, sobretot les escultures del Marès, i posar-hi una caseta i un hortet, com predicava el Macià. Soc molt macianista, catalanista i independentista. I ateu. A l’hortet hi hauria posat dues vaques, una de cega per homenatjar el Maragall, i l’altra amb mala llet, dedicada al Joan Oliver. I a la caseta hi havien de viure sempre, rellevant-se, uns actors, la Carme Sansa i el Joan Pera. No em miris amb aquesta cara, que el meu pare ja m’ho deia, que era un inefable. No soc ningú, jo. El meu germà [l’escriptor i professor Josep Miquel Sobrer] sí, ell sí que era un intel·lectual. A mi m’ha menystingut tothom.

El vam fer al meu barri, el Poblenou. És el que em mereixo, perquè he fet moltes animalades. Estic molt marcat per la misèria de la postguerra, l’educació amb els Hermanos i la repressió franquista. Jo veia els homes que fotien a la presó del Cànem abans de dur-los a afusellar al Camp de la Bota. Passaven en camions quan em llevava a dos quarts de quatre per anar a treballar a la pastisseria dels meus pares. Vaig començar pintant i exposant retrats del meu barri. Als diaris sortien quatre ratlles.

El vaig convidar a participar en una pel·lícula i em va dir que no. “Ja sé qui és vostè.” Bon noi, en Cirici, però. És que nosaltres sortíem de la misèria i de la ignorància. Parlo dels pastissers, no dels intel·lectuals. No trago el Josep Pla, ni el Nèstor Luján, ni l’Ignacio Agustí. La Maria Aurèlia Capmany és una excepció.

Érem la Cecília Vidal, el Joan Casas, l’Engràcia Casas i jo. Vam fer una exposició a Santes Creus i uns falangistes ens van destrossar tots els quadres. També vam exposar al Bocaccio. Gauche Divine? Ni gauche ni divine. No ens van comprar ni un sol quadre. Ja provàvem, ja, de participar en els ambients culturals, però vam fracassar sempre. I això que sobretot el Joan Casas era un gran artista. Dels meus amics dels seixanta, l’Artigau, el Llimós, el Gerard Sala..., hi ha obra a l’hotel que vaig obrir, el Romàntic de Sitges, on vaig viure 40 anys i on em vaig guanyar molt bé la vida. En art, només hi he perdut diners. Mira, jo després de llegir les vides de Manolo [Hugué] i de Van Gogh vaig veure clar que havia de muntar un negoci per poder pintar, perquè pintar és el meu ideal, estic boig per la pintura.

Jo et puc explicar, més bé que els seixanta, els quaranta i els cinquanta. Mira si hi havia misèria que molta gent s’havia de guanyar la vida d’ambulant. Davant de la pastisseria estava ple de sacs a terra, en un només hi havia alls, en un altre pebrots o cebes. Una dona, la Juana, venia cargols, que s’escapaven i pujaven pel vidre de l’aparador. Què havia de pintar jo que no fos el que estava passant al meu barri? I a qui vols que agradessin els quadres d’aquelles exprostitutes que guardaven els vàters de la plaça? Això va ser la meva universitat. Una dona que tenia una parada de verdures, quan ja ho havia venut tot, venia a la pastisseria i es fotia un bescuit de la reina i una ampolla de xampany. A mi aquesta dona, la Pilar, em va ensenyar a escoltar òpera. Anàvem al Liceu cada diumenge a la tarda a dalt de tot. Mira si soc vell jo que he vist actuar la Raquel Meller al teatre Olimpia. “Yo soy española, más española que nadie...”, cantava, perquè havia d’estar de bones amb el règim. Aquestes històries les duc al cor. Tot era molt bèstia. I a mi em va colpir molt.

Va ser la meva salvació. Em vaig enamorar de l’actor de cinema Jorge Mistral. Guapíssim. Li anava a veure totes les pel·lícules. En va fer una que es deia La trinca del aire (1951) i, quines casualitats, en sortir del cinema vaig passar per davant de la comandància de l’exèrcit de l’aire. I em vaig apuntar a paracaigudista. Ens pagaven un sou magnífic i teníem lliures els dissabtes i els diumenges. Cada setmana era al Prado.

Una que vaig disfrutar molt és quan em vaig disfressar de Santiago Rusiñol, amb un coixí a la panxa. I vaig anar a pintar a la Rambla. Però en lloc de pintar la Rambla, vaig pintar un pollastre rostit. M’agrada l’excentricitat perquè veig la humanitat tan trista, viu tan enganyada, no llegeix llibres, s’odia, es mata en guerres... Jo aquestes coses no les puc suportar i he utilitzat l’art per fer una caricatura de la realitat. L’escapatòria a tot això és l’humor, la conya, fer el carcamal... i punxar. Com que a mi em prenien per ximple, als anys seixanta podia exposar obres escandaloses, a la inauguració venien els caps de la Falange i no em passava res! A mi no em tenien en compte ni per censurar-me!

El vaig convidar perquè m’ajudés en una exposició, que va ser un fracàs com totes. Es deia El menú, i tot eren quadres de menjar. Me’n fotia, d’aquests cuiners de luxe quan hi ha tanta gent que passa gana. Tampoc no va anar a visitar-la ningú.

Anava del tòpic del pintor que en vida crea en la indiferència i que quan es mor apareixen els capitalistes. Mai he tingut cap ambició. Però he continuat pintant, això no m’ho retraurà ningú. Perquè ho sento, em surt dels pulmons. Em surt l’energia de no sé on. Volia arreglar el món [riu]. Ja ho sabia, que no ho podria fer. Però m’ho he passat bé, molt bé.

Em canso. Ara el que em va molt bé és escriure contes. Que no tenen ni cap ni peus? Se me’n fot. A l’últim llibre, Els viatges del déu Príap, surt un noi que per guanyar-se la vida dissenya calçotets. N’hi compra tothom, inclús les monges per als capellans. El proper es dirà Una botiga de vetes i fils, en què em trauré les punxes de sobre. Quan et fas vell, com diu el Jordi Panyella, perds la por.

Cap editorial me l’ha volgut editar. La família Ventura, que adoro, m’ha ajudat a fer-ne l’autoedició per quatre pessetes. Només 34, numerats, i pràcticament ja els he repartit tots. Només els dono a la gent que m’assegura que se’l llegirà. El regalo, no el venc. Te’l llegiràs?

Per això tothom em diu inefable, com el meu pare: “No sé quan parles seriosament o amb broma, les fots com els ases els pets!” La meva rauxa és mental, com a persona soc educat, puntual, pago totes les factures, no he estafat mai a ningú... Vols dir que et deixaran publicar aquesta entrevista?