‘L’últim ball’ vincula una crisi de parella amb una sala de festes

La sala de ball de La Paloma va obrir per Sant Jordi després de 16 anys de parèntesi. L’últim ball homenatja les mares i àvies que sortien a ballar els diumenges a la tarda en locals com aquest històric del Raval de Barcelona. Aquest muntatge, que es remunta a la Barcelona del 1992, es pot veure fins al 27 d’agost al Teatre Gaudí Barcelona. El TGB manté la tradició de continuar obert a l’agost. També manté en cartell Mercè Rodoreda en el triangle de París a la sala Teresa Calafell fins al 27 d’agost.

Gal Soler (que també forma part del repartiment juntament Montse Miralles i Daniel Cuello-Esparrell) denuncia les relacions tòxiques i les repressions que es vivien en la Barcelona olímpica i les que continuen produint-se avui. La Barcelona del 92 és una ciutat il·lusionada a escapar-se de la grisor de la dictadura i la transició, on s’enderroquen espais emblemàtics per construir-ne de nous

L’escenari del Teatre Gaudí es convertirà en una sala imaginària (que s’inspira en sales com La Paloma) que està a punt de ser enderrocada. La parella, a ritme de bolero, pasdoble, tango i vals, posa en evidència un model de convivència en el qual es pot reconèixer una gran part de la societat. El record del fill tindrà un paper clau en el desenvolupament d’aquesta relació perillosa i malaltissa.

El ball esdevé una via d’escapatòria com a façana d’un amor que fa mal, que llavors i ara, malgrat les il·lusions dels nous temps, continua vigent. A la vegada, l’últim ball és una denúncia de les relacions tòxiques, de l’homofòbia i de les injustes repressions que toquen viure “avui més que mai”.

L’enderrocament d’a-quest local és una metàfora de la voluntat d’enderrocament d’aquests comportaments discriminatoris. Segons la directora del muntatge, Txell Roda, “el ball és alliberador, però també una manifestació del poder del mascle damunt la femella; mostra la parella com un trofeu conquerit”. Es tracta d’una violència masclista socialment assumida que han patit parelles grans, que sol passar desapercebuda, o fins i tot és tolerada dins els entorns familiars. “És aquell amor que fa molt mal, basat en les humiliacions”, diu Roda. Fa referència a aquelles frases de les àvies justificant-los: “Ja sabem com és l’avi, té aquest caràcter.”