‘Freak out! Le freak, c’est Chic!’

Jo confesso: soc mitòman, musicalment parlant, i m’apassiona la disco music, la música de ball, si pot ser, millor amb arrels negres. Per tant, no és estrany que en el meu particular Olimp dels déus de la música, tan ple com estilísticament variat, Chic i Nile Rodgers, valgui la redundància, hi tinguin un enorme pes específic. Així que quan em van trucar el dijous 23 de juliol del 2009, des de l’equip de premsa del Festival de Cap Roig, per oferir-me una entrevista d’urgència a Nile Rodgers a l’hotel Guitart Monterrey de Lloret de Mar, vaig sortir disparat cap allà. No tots els dies un pot entrevistar un déu.

El guitarrista, compositor i productor novaiorquès tenia llavors 56 anys –el 19 de setembre vinent en farà 71– i ja en feia 13 de la mort del seu col·lega, el baixista Bernard Edwards, amb només 43, en un hotel japonès per una pneumònia, després d’un concert al Budokan. Junts, Rodgers i Edwards van formar Chic el 1977 i més tard, la Chic Organization, un dels equips de producció més potents i sol·licitats dels anys setanta i vuitanta, creadors de grans èxits propis (entre els quals, Le freak i Good times, dos dels singles més venuts de la història) i també per a altres artistes com ara Diana Ross, Debbie Harry (Blondie), Sister Sledge i Carly Simon. Rodgers, pel seu compte, també va produir discos importants per a Madonna i Bowie. Dir que Chic va ser un grup influent a la seva època és quedar-se curt. El seu so únic va fer ballar el món sencer, fins i tot rockers ja consagrats com ara els Rolling Stones i sobretot Queen. Escolteu Another one bites the dust.

Quan va actuar per primer cop a Cap Roig, el divendres 24 de juliol del 2009 –ja ho havia fet al Sònar el 2006–, Chic encadenava 17 anys sense publicar cap disc nou i, sincerament, el grup vivia de les grans glòries passades i els èxits concentrats en els seus tres primers discos (1977-1979). Tornant al dia abans del concert, a la recepció del Guitart Monterrey, completament buida segons la recordo, hi era tot sol ell, Nile Nodgers, menjant alguna cosa després d’un llarg viatge transoceànic, amb la seva mítica guitarra, la Hitmaker o creadora d’èxits, la Fender Stratocaster blanca del 1959 que es veu a la fotografia. Ell seia en un sofà i jo al davant, de genolls –per comoditat i devoció–, assistia, incrèdul, a una autèntica lliçó de com funcionava el mètode musical de Rodgers, que me’n posava exemples amb la guitarra desendollada. “La meva visió de la música és molt més àmplia i va fins al jazz i la música clàssica. La meva premissa sempre ha estat mirar endavant, cap al pròxim disc, no pensar gaire en el passat”, em va dir sobre la seva relació amb la disco music, un concepte que mai no ha gaudit d’un gran prestigi. Em va parlar del llibre de memòries que preparava –va sortir dos anys després amb el títol Le freak (an upside down story of family, disco and destiny)– i, el més important, d’un nou disc de Chic, que va trigar força més: va sortir 9 anys després amb el títol It’s about time. El retard va tenir molt a veure amb el càncer de pròstata que li van diagnosticar el 2011. Però Nile no ha parat: el 2013 va participar amb la seva guitarra immortal en el cèlebre Get lucky de Daft Punk, i el 2018 va ser elegit president del Saló de la Fama dels Compositors. Ah, el concert de Cap Roig va ser excel·lent, i Chic hi va tornar el 2019, després que Rodgers superés un segon càncer. Bones notícies: Nile continua actiu. Aquesta setmana té concerts a Bèlgica, el Regne Unit i Mònaco. Seguirem esperant-lo.