Els somnis dolços de Jethro Tull

Qui va dir que la nostàlgia és un error? Qui va cometre aquesta errada? Els seguidors del rock-and-roll ens equivoquem sovint, segurament en la totalitat, però la nostra música estrafolària avança i es perpetua mentre mira enrere. Si no que ho preguntin als seguidors de Jethro Tull, que dimarts omplien el Guíxols Arena del Festival de Porta Ferrada, quan els nois d’Ian Anderson van començar el concert amb Nothing is Easy, el mateix tema que van tocar a l’illa de Wight el 1970, fa 53 anys. Quatre músics a excepció del teclista John O’Hara, baixa d’última hora per covid. Davant d’unes espectaculars filmacions de quan el grup tallava el bacallà, Jethro Tull va oferir una actuació de 90 minuts en dues parts.

Formats el 1967, els Jethro Tull han tingut continuïtat al nostre país des de la dècada dels setanta i han passat pels diferents escenaris. De fet, havien de tocar a Porta Ferrada durant l’infaust període de la pandèmia, però es va haver d’anul·lar. L’any passat ho van fer als jardins de Pedralbes en una actuació memorable. A Porta Ferrada, Anderson i els seus acompanyants, més joves que molts dels temes que interpreten, ens van oferir un concert històric, de repàs, però enèrgic i vitalista, amb una primera part marcada per temes com ara With You There To Help Me –que Anderson va recordar per la repercussió en la primera visita als Estats Units als seixanta– i Sweet Dreams (“M’escoltaràs cridant en els teus somnis dolços…”), també del 1969.

Amb cims com Aqualung i Thick as a Brick, la banda del flautista escocès va fer saltar la banca en més d’una ocasió, va vendre més que ningú, fins a convertir-se en una formació de culte de llarga trajectòria i un líder en plena forma al llarg de dècades. Els fruits són a la vista i temes com We Used To Know, del 1969, i Holly Herald sonen nous de trinca, impecables. Anderson va denunciar amb ironia que els Eagles li van copiar We Used To Know per compondre Hotel California. I la veritat és que sona idèntica! Filtrats per la piconadora del rock simfònic i sempre a prop del so cèltic folk, Jethro Tull és un grup de fons, excessiu i amable, versàtil i obsessiu. Amb el nou tema del 2022 Mine is the Mountain, dedicat a l’estressat déu d’Israel, a qui tothom demana coses, i Bouree, del 1969, inspirada en Bach amb un gran solo de baix de David Goodier, va acabar la primera part.

A excepció de quatre temes dels únics dos discos del segle XXI, la majoria ens van portar al túnel del temps. Entre cants a déus nòrdics, cavalls de sega i al·legats contra la bomba atòmica, cançons com Dark Ages i l’esmentat Aqualung ens van conduir al tram final, que van cloure amb Locomotive Breatch i Cheerio Bows, esplendorós tema del 1982. Ni les limitacions de la veu ni el pas del temps trenquen l’imaginari d’una banda forjada al rovell de l’ou d’una època tremendament creativa. Quan el concert va finalitzar sentia la peculiar flauta del mestre rondant-me al voltant .