El retorn al ‘col·le’ amb Sanchis Sinisterra

La Sala Beckett ha propiciat una Tardor Sanchis. Toni Casares i el mateix dramaturg no volen parlar d’homenatge; han pactat deixar-ho en reconeixement. Des del 2012 que no coincidien en poques setmanes quatre obres d’aquest autor. Ara, s’han convocat, en un sol mes, cinc espectacles (i un sisè muntatge, a tall de pastís, obra de Pablo Rosal), cinc lectures dramatitzades, i unes jornades a l’Institut del Teatre amb Sanchis de motiu central. L’exprofessor d’institut, que va escapar-se de Terol, advertit per un policia (pare d’un alumne seu, que l’apreciava molt) que podria ser detingut en breu acusat de “corrompre la joventut”, va triar Barcelona per fugir quan Frederic Roda li va explicar a Sant Sebastià l’ambiciós pla de renovació a l’Institut del Teatre (impulsat per Hermann Bonnín). Va abandonar les possibilitats de tornar a la seva València natal o de desplaçar-se a Cuba.

Sanchis va arribar a una Barcelona que li semblava plenament europea, amb l’efervescència intel·lectual i social de principis dels anys 70. Dramaturg, pedagog i activista, va iniciar la creació amb el Teatro Fronterizo, que, més tard, es convertiria en la Sala Beckett de Gràcia. Avui celebra la potència de la dramatúrgia catalana, que supera fronteres i que tothom reconeix que va gestar-se en l’Obrador de la seva Beckett. Ell l’abandona el 1997, per crear un projecte paral·lel (Nuevo Teatro Fronterizo a Madrid). La tardor anterior havia agermanat les sales alternatives per segellar una Tardor Pinter, una operació per impulsar un deixeble dramatúrgic de Samuel Beckett. Ara, Casares (director de la Sala Beckett) invoca les sales de petit format, de nou, per aquesta Tardor Sanchis. Els seus fills i nets artístics s’hi han abocat amb empenta assumint el risc i superant nostàlgies. No hi ha un mètode Sanchis d’instrucció concret tot i que sí que cal atendre la màxima de “dessolemnitzar la literatura dramàtica”.

Aquesta tardor, amb la tornada a l’escola, es faran noves produccions d’El lector por horas (amb una coproducció amb el Rialto de València i el Teatro Abadía de Madrid) Dirigit per Carles Alfaro. Serà del 27 de setembre al 29 d’octubre. No hi podien faltar tampoc els seus grans èxits Ñaque o de piojos y actores (ara dirigit per Daniella de Vecchi, que juntament amb Aina Tur han provat la interpretació del sistema minimalista repetitiu de Sanchis), de l’11 al 29 d’octubre al Tantarantana o l’Ay, Carmela, a la Beckett (28 de setembre a l’1 d’octubre). Los desiertos crecen de noche (6 al 8 d’octubre) i Vitalicios (13 al 15 d’octubre) mostren altres fórmules teatrals de l’autor. Les lectures dramatitzades escampen el radi: El cerco de Leningrado (9 d’octubre al Goya); Perdida en los Apalaches ( 10 d’octubre a La Gleva); Un artista del sueño (16 d’octubre a la Versus) i Correr tras un ciervo herido (17 d’octubre a la Sala Beckett).

Sanchis Sinisterra no s’ha retirat de res, als seus 83 anys. Continua encuriosit a creuar línies de codis teatrals, sempre amb un punt d’ironia un punt faller, admet. I enveja la novel·la que ha sabut muntar-se en un desplegament de fórmules inacabable. Aina Tur, que li dirigirà la lectura del 17 d’octubre explica que té piles de llibretes amb textos a mitges. I ell no s’està de recordar que té un projecte pendent de fer un festival sobre la memòria històrica a Belchite: “Tinc un alcalde del Partit Popular que està encantat amb la idea.”