Elvis Presley, icona de culte mundial i rei del ‘rock-and-roll’

Al llarg de la història la música ha servit per entretenir, per reflexionar, per emocionar o per relaxar. Elvis Aaron Presley, mort avui fa 46 anys, va dur la música a un nou estadi, a la creació d’un fenomen cultural de masses mundial i intergeneracional.

Va néixer el 8 de gener de 1935 a la ciutat de Tupelo de l’estat de Mississipí (Estats Units), però aviat la seva família es va traslladar a Memphis. Amb 11 anys li van regalar la seva primera guitarra i des d’aquell moment ja no la va abandonar mai més. Durant l’adolescència va començar a deixar-se patilles i a vestir-se amb la roba llampant de Lansky Brothers. Tot i que en un principi era motiu de befa per aquella societat conservadora, el jove Elvis no es va arronsar. L’any 1954, amb només 19 anys, va gravar dos temes, My happiness i That’s when your heartaches begin, als estudis Sun Records. Era només un regal per a la seva mare, fins que el propietari de la discogràfica, Sam Phillips, les va sentir, li van agradar i li va proposar un contracte per gravar tot un disc sencer. L’estil d’aquell primer àlbum era una barreja de country i blues que ja va tenir un cert impacte a la ciutat de Memphis. El coronel Tom Parker, que també havia sentit aquelles primeres cançons, li va organitzar un trasllat a la discogràfica RCA i li va pagar 35.000 dòlars. El 27 de gener de 1956, ja amb un estil de ritmes més sofisticats, va treure a la venda el seu primer gran èxit comercial, Heartbreak hotel. Era el primer rock-and-roll i va tenir tant d’èxit que a l’abril ja n’havia venut més d’un milió de còpies i havia escalat fins al número 1 de les llistes de popularitat estatunidenques. L’àlbum va dur per títol simplement el seu nom: Elvis Presley. Gràcies a la popularitat assolida, la Paramount Pictures el va contractar aquell mateix any per gravar les cançons del seu nou western, Love me tender. El coronel Tom Parker va passar a ser el seu mànager, i Elvis va començar a voltar pel país i per les televisions. En aquests xous, la seva manera de ballar i els seus moviments de pelvis van provocar un escàndol mediàtic entre la societat més adulta i conservadora, però, en canvi, van entusiasmar la joventut. En una entrevista a la televisió local de Nova York va expressar: “Amb la música rock-and-roll, si t’agrada i la sents, no pots fer altra cosa que moure’t al seu so. Això és el que em passa a mi. M’he de moure. No puc estar quiet, ho he provat i no puc.” Però també va tenir cert impacte el pentinat amb el tupè i els pantalons estrets i blancs. Tot ell en conjunt era un nou producte que fins aquell moment no s’havia vist mai. El 1958, amb 23 anys, després d’haver aconseguit onze números 1 seguits a les llistes de singles i quatre números 1 en la dels discos de llarga durada, i que a més les vendes del seu marxandatge pugessin a més de 22 milions de dòlars, la seva carrera va resultar afectada pel servei militar. Va ser entrenat a Texas i destinat a l’Alemanya de l’Oest. Tot i això, la productora RCA va pressionar per poder continuar gravant noves cançons i se’n va sortir. El 1960 va tornar als escenaris com un ídol. Va ser convidat en el programa de Frank Sinatra i va dur la cadena a batre tots els rècords d’audiència televisiva, sent vista per 40 milions de persones. El 1968 va tornar a col·locar-se al top dels hits, dos anys més tard es va veure amb el president Richard Nixon a la Casa Blanca i el 1973 va ser el protagonista del primer concert de la història que es va emetre per televisió via satèl·lit. Però a partir d’aquest moment va començar el seu declivi. Un any abans, es va divorciar de Priscilla, i va entrar en un estat profund de depressió. Va començar a tenir dependència de les drogues i a portar una vida d’excessos alimentaris. El seu estat de salut físic i mental va caure en picat. En la segona meitat de la dècada la seva imatge era molt diferent de la que havia mostrat fins al moment. Bast, amb sobrepès i dificultats per cantar i memoritzar les cançons. El seu últim concert el va fer el 26 de juny de 1977 a Indianapolis, al Market Square Arena. El 16 d’agost del mateix any, Elvis va ser trobat inconscient al bany de la seva habitació i declarat mort unes hores més tard. Va tenir un funeral digne d’un cap d’estat i va passar d’ídol a llegenda.

El fenomen Presley ha perdurat fins al mateix dia d’avui, obrint camí a nous moviments musicals, culturals i tendències estilístiques.