“Tot el que val la pena és aquí”

Volia entendre una etapa que em cremava per dins, aquell anhel boig i sense objecte de fugir cap endavant. El fil conductor són els llocs on vaig viure aquells anys, però com a excusa, perquè no pretenia que fos una crònica de viatges. És un llibre sobre mi.

L’objectiu principal de la majoria d’aquests viatges era periodístic, però en gairebé tots els intents vaig fracassar. No me’n sortia o no estava preparada. Els reportatges o entrevistes possibles de fet els he escrit ara en el llibre, al cap de deu anys, recuperant fils que no havien anat enlloc, com la visita al magnat palestí que tenia una casa esperpèntica, una mena de mansió de Ciutadà Kane enmig de Nablús. Recordo que vaig anar-hi i no sabia què fer-ne, d’aquella entrevista. No sabia com encaixar-ho, no tenia contactes als mitjans, i si en tenia, a ningú no li va interessar. No sabia ni com escriure-ho.

Aquesta pràctica és molt habitual entre els corresponsals. Hi ha de tot: gent que es calça les botes i pica pedra, però també molts descreguts i aprofitats. Crec que vaig presenciar el cant del cigne d’aquest món, quan la premsa encara era una institució solvent i es podia permetre tenir corresponsals a l’estranger, molt ben pagats i que eren com una institució en si mateixos. Aquesta dinàmica de la corresponsalia no propiciava que el periodista hagués de sortir a parlar amb gent i buscar històries amb la llibreta a la mà, sinó el contacte institucional, les notes de premsa, les influències. Els altres els miràvem amb una barreja d’enveja i ràbia per la vida que nosaltres mai no tindríem, amb els baixos estàndards dels mitjans d’aquí.

El sentit de fons hauria estat el mateix. De fet, alguna gent m’ha dit que s’ha sentit identificada amb el que hi explico tot i haver tingut una joventut completament diferent de la meva.

El terme generació és equívoc. Té sentit, no per una qüestió d’edat, sinó perquè t’inscriu en un moment de canvi tecnològic substancial, com en el seu moment l’arribada del ferrocarril. Entenc que nosaltres som de la generació d’internet i els telèfons intel·ligents, que han representat el canvi sociològic i fins i tot cognitiu més important de l’últim segle. La joventut que descric està encaixada entre una infància encara verge (el meu primer smartphone el vaig tenir als vint-i-pocs) i l’era digital; vam ser la generació que va entrar en el món laboral amb les xarxes socials, que t’empenyien a comparar-te amb els altres, a crear un avatar per exposar els teus èxits professionals i personals. Pot ser que això ens afegís una capa d’ansietat o d’urgència, i la gent que ja hagi conegut de petita aquest entorn hi tindrà una relació més sana, intentarà tornar a una vida més privada. Ves a saber...

És un fet molt de l’època que descric al llibre, que s’acaba en el moment que torno obligada per la pandèmia. És a dir, es va haver de produir un fenomen de dimensions mundials perquè tot tornés a lloc. Evidentment és un final arbitrari, perquè la vida segueix, no és que des d’aleshores jo sigui un ésser zen ple de llum, sense preocupacions ni angoixes, però la fantasia que marxant les coses serien diferents ja s’ha acabat.

Sí, però té nou mesos i jo fa tres anys i mig que vaig tornar. Ara tinc una certa aversió al viatge. El llibre el vaig escriure mentre estava embarassada, i l’havia d’acabar abans de parir perquè era important acomiadar-me d’una versió de mi abans d’entrar en una etapa nova.

Crec que he rebut una saturació d’estímuls tan gran, que és com si al final hagués après que tot el que val la pena a la vida és aquí. A tot estirar faria un viatge a Grècia o a Itàlia. El Mediterrani ho conté tot. Òbviament, aquesta percepció pot canviar, però ara crec que l’experiència és més o menys similar a tot arreu i l’important és com la visquis.

El capítol del veler és el més exòtic, però per a la gent de la meva generació i d’ambients socials semblants és habitual haver viscut a l’estranger, sigui amb un Erasmus o una beca.

Tu creus?

No crec que em puguin acusar de fer-ne ostentació, perquè totes les relacions que vaig tenir van anar pel pedregar.

Aquesta és una experiència bastant comuna a moltes dones, que es conformen amb un sexe entre mediocre i avorrit fins bastant endavant a la vida, quan comencen a gaudir-ne i a agafar la iniciativa. Però en l’adolescència, que es pot allargar indefinidament segons la persona, molt sovint és una cosa potinera i que fas per necessitat de validació, però sense tenir-ne el control, i això porta a situacions desagradables i humiliants. És com una mena de ritu de pas pel qual passem moltes dones, en què hi ha un període bastant extens d’experimentació abans de saber què volem. Potser tenia algun sentit, allò de reservar-te per al matrimoni!

Havia de parlar de les drogues perquè van travessar la meva joventut. A Barcelona n’hi ha molta, molt barata i de mala qualitat. Si la meva intenció era descriure un estat d’ànim, les drogues hi havien de ser perquè afecten l’estat mental. Els porros, que semblen innocus i tan normalitzats, amb el temps he arribat a la conclusió que són la pitjor droga de totes: com a substància depressora, et tornen lenta, sapastre i estúpida.

No l’he tornat a veure mai més, i he sabut pel Facebook que és casat i amb fills. Quan el vaig conèixer, l’acabava de deixar la seva promesa i estava destruït, però d’una manera estranya és quan estàs més obert a la gent. Em va anar molt bé conèixe’l, encara que fóssim tan diferents. És d’aquestes persones que passen per la teva vida aleatòriament, et fan companyia un temps molt breu, i et guareixen d’alguna cosa o et deixen algun coneixement. Una nit que vam passar junts deambulant per Safed, em va ensenyar el Shalom alejem del Sàbat en hebreu. Encara me’n recordo, i a vegades el canto a la meva filla perquè s’adormi.