Maltractaments en edats tendres

Pegar, insultar, discriminar, humiliar, és a dir, maltractar i assetjar, de manera individual o col·lectiva, sempre s’ha fet, però, de mica en mica, s’estan posant mecanismes a l’abast dels afectats, tant si són víctimes com agressors, còmplices o simples observadors, familiars o docents, per detectar els abusos i combatre’ls o evitar-los de manera preventiva.

En la vida adulta passa, només cal veure les esfereïdores xifres de dones assassinades per les seves parelles, agressions homòfobes, violacions..., però en edats infantils i adolescents aquest comportament encara és més cruel perquè les víctimes tenen menys eines per valorar la situació i plantar cara i els agressors poden ser tan sàdics com un adult.

Coni la Grotteria ha escrit un manual molt pràctic, il·lustrat per Marina Sáez, per parlar amb claredat d’aquest greu problema als més petits. Bullying forma part de la col·lecció Grans Eines per a Petits Guerrers de l’editorial Flamboyant. La manera d’exposar-ho és molt gràfica, si bé convé que un adult complementi les explicacions i llistes de conceptes que ofereix l’autora.

Defineix per què sorgeixen conflictes, què és el bullying i les seves variants: psicològic, verbal, social, físic i l’esgotador ciberassetjament, perquè abans de les xarxes socials les víctimes podien tenir una certa pau a casa, però ara l’assetjament pot continuar a tot arreu i a totes hores. També descriu els diferents actors i mira que tots plegats hi posin seny, cosa complicada, tot i que cal intentar-la. Per això dedica bona part d’aquest àlbum, molt recomanable tant a les llars com a les escoles, a fomentar la valentia. No la de la víctima davant l’agressor, la de la víctima buscant ajut a la xarxa emocional i la dels observadors prenent part activa en la resolució del conflicte. Un llibre d’autoajuda, sí, que facilita la comprensió i les possibles vies de solució d’un fet greu que ha passat tota la vida, d’acord, però això no justifica res, al contrari, fa encara més necessari dir “prou”.

Seguint amb els maltractaments a menors, però des de la ficció, ara parlarem de quatre novel·les, en dos casos basades en fets reals, tot i que en les altres dues també podrien ser-ho, de reals. La primera és La ciutat dels nens. Una novel·la sobre un orfenat, inspirada en fets reals (Novum), escrita per la narradora igualadina Teresa Roig.

Segur que a molts lectors ja granadets els sonarà més en castellà, La Ciudad de los Muchachos, i fins i tot els vindrà al cap la cara de Spencer Tracy, que va protagonitzar dues pel·lícules sobre aquest projecte. El primer d’aquests orfenats el va construir el 1917 a Nebraska el sacerdot catòlic Edward J. Flanagan. La teoria era desenvolupar nous mètodes per emfatitzar la preparació social com a model per a les llars públiques dels nens orfes arreu del món.

A Barcelona n’hi va haver una, d’aquestes ciutats, a Collserola, on encara hi ha els edificis enrunats. Es va inaugurar el 1951, en ple franquisme. “El que es venia com a institució exemplar, rèplica d’un projecte innovador, va esdevenir un infern per a molts dels que hi van viure. Allà hi van perdre molt més que la innocència, i encara avui en pateixen les conseqüències en secret. En quina mena de persona es converteix un infant que, quan més necessita afecte i atenció, només rep crits, càstigs i menyspreus?”, es pregunta Roig en aquesta obra, que vol ser “una crítica al sistema educatiu del franquisme, basat en l’adoctrinament i la imposició de l’autoritat”.

La novel·lista italiana Viola Ardone narra una història de lluita feminista a La decisió (Columna, amb traducció de Mercè Ubach). A la Sicília del 1960 els codis d’honor eren ben vigents. Per exemple, si algú matava el teu germà, tu havies de matar l’assassí, tot i que, llavors, el seu pare potser mataria el teu o a tu i, així, anar buidant els pobles. Les dones, i encara més les noies, no podien estudiar, havien d’anar sempre acompanyades, evitant mostrar el cos, amb el cap cobert amb una mantellina, no podien mirar per la finestra... Tal com avui mateix passa a diversos països del món, certament.

La mare de la protagonista, l’Olivia, una nena de quinze anys, l’adverteix des de petita que “les dones són com un gerro, qui el trenca se’l queda”. I a l’Olivia la trenca, és a dir, la viola, el fill d’una de les famílies influents del poble. El pare d’ella –un home avançat al seu temps, encara més tenint present la zona geogràfica– treu el jornal escàs de la mica de camp i de quatre gallines. L’Olivia i els pares volen acusar el noi, però les mateixes autoritats els ho desaconsellen. El que toca fer és casar-se amb el noi, perquè segons l’article 544 del Codi Penal de l’època si el violador es casa amb la víctima repara el mal fet i deixa de ser delicte. Tal qual. Aquest i altres articles no van ser abolits del Codi Penal italià fins al 1981. Que ningú faci escarafalls, perquè a Anglaterra la violació dins del matrimoni no va ser considerada delicte fins a l’octubre del 1991.

La decisió que pren l’Olivia, tot i la falta de recursos econòmics per a advocats, que la família de l’acusat paga falsos testimonis i la caspa de les institucions judicials –un mal comú i proper–, és no acceptar el casament i anar a judici. No explicarem el resultat.

El filòleg i novel·lista Oriol Molas narra a El llapis vermell (Edicions de 1984) un cas d’assetjament escolar en dos temps, quan el protagonista té 15 anys, com l’Olívia, i en el present de l’obra, quan es retroba amb el seu agressor continuat en un sopar d’antics alumnes.

L’espai on va tenir lloc l’infern del protagonista és un internat catòlic. L’obra vol ser “un repàs de la memòria històrica recent que ens mostra la fragilitat de l’adolescència i les seves conseqüències en la vida adulta”. A través d’un exercici crític, Molas denuncia els abusos escolars als internats religiosos i subratlla especialment –amb el llapis vermell, símbol dels fets– el silenci dels altres, que fa que “totes les víctimes se sentin culpables”. Un cas de manual.

I tancarem aquest breu repàs de la molta literatura que denuncia aquesta xacra social amb una novel·la de la qual ja en vam parlar en aquestes pàgines, Triomfador (Males Herbes), en què Joan Jordi Miralles novel·la l’estada d’un jugador de bàsquet a la Masia del Barça, on va ser maltractat pels companys. Una denúncia basada en fets reals i autobiogràfics de l’autor. Quan s’ajunten tot de persones en un espai no s’hauria de donar per bo que hi haurà lluites de poder. Encara menys gratuïtes i amb violència pel mig. Però passa a totes les edats. Aquestes cinc lectures poden ajudar a conscienciar tothom d’aquest greu problema social.