novetats literàries
Novel·les de gènere híbrid: més que una tendència
José Luis Rodríguez, El Puma, en la famosa cançó El pavo real, ja promulgava que la barreja sempre és millor. En la literatura policíaca catalana actual alguns en fan cas, més que del cantant veneçolà, de la tendència enriquidora. Ho deia fa poc en aquest diari Antoni Munné-Jordà: “Som a la societat postindustrial i estem creant la hibridació de gèneres; els gèneres tancats han estat un producte industrial i ja s’han acabat.”
Els dos darrers exemples d’aquesta barreja surten alhora i en la mateixa col·lecció, Crims.cat, de l’editorial Clandestina. Viena, 1912 és l’obra amb què Antoni Roca (Mallorca, 1956) va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí. El títol no enganya i l’obra té lloc a la capital austríaca a principis del segle XX, un moment històric d’una calma tensa en què tenen lloc una sèrie d’assassinats. Un periodista molt personal ho investigarà.
La segona novel·la és Caront, de l’especialista tant en ciència-ficció com en gènere policíac Jordi de Manuel (Barcelona, 1962). Una nau en forma de cub, una habitació tancada (físicament, perquè virtualment és gairebé infinita), tres morts successius, una policia que ha de deixar la hibernació per investigar, intel·ligència humana i intel·ligència artificial, cada cop més present en l’actualitat (la segona). Bons ingredients.
A la nau espacial conviuen diferents equips de recerca científica i una tripulació militaritzada, assistida per robots. La seva missió és arribar a Caront, el satèl·lit de Plutó, per construir-hi una estació interestel·lar.
“Fa més de cinc anys vaig començar a gestar Caront amb la idea d’escriure una història ambientada en una nau espacial, que en la literatura catalana és gairebé inèdita, amb assassinats i una investigació policial. Com a escriptor tinc l’impuls d’arriscar-me a fer coses noves. Quan vaig tenir clar el desenllaç vaig començar a escriure-la. Un dels reptes és generar una atmosfera perquè el lector es trobi dins la nau, amb els personatges, des de les primeres pàgines”, comenta De Manuel, i ho aconsegueix.
La ciència-ficció de qualitat, sobretot l’ambientada a l’espai, sol dur incorporada, això quan no és el tronc principal, una base de reflexió filosòfica. En el cas de Caront... “No és fàcil respondre sense fer espòilers... Confesso que el que pretenc, sobretot, és que els lectors s’ho passin bé amb la novel·la. Però també m’agradaria despertar la inquietud per la possibilitat de l’existència de màquines dotades d’intel·ligència artificial, amb capacitat d’aprendre i amb aparença humana, i l’empatia que ens podrien provocar. També l’impacte que tindria una tecnologia que pogués recrear amb precisió la nostra realitat, fins i tot la més íntima. Un altra reflexió és més pròpia de la ficció criminal: fins a quin punt el fi justifica els mitjans?”, sintetitza De Manuel, autor de setze novel·les i més d’un centenar de relats.
L’ambient és personatge
Antoni Roca –que té publicats dos llibres infantils i dues novel·les més– va ambientar, i amb molta solvència, l’obra a Viena per l’idioma alemany. “L’època estava decidida per descarts i la primera ciutat triada va ser Barcelona, però em vaig trobar amb un problema perquè la història fos creïble: la llengua de la policia. La solució era que tots parlessin una única llengua, l’alemany, i a partir d’aquí vaig anar creant la història, amb els nous personatges i elements que, per la ubicació vienesa, vaig incorporar”, afirma l’autor. I hi afegeix que la Viena del 1912 “era una ciutat important i atractiva d’Europa, capital d’un imperi decadent que, després de la Gran Guerra, ja no seria la mateixa”.
El protagonista, Efraïm Zimmerman, és un personatge ben especial i un bon pal de paller. “El Zimmerman de la novel·la és la tercera versió del primer protagonista, que era bastant diferent. La idea principal la tenia clara des del primer moment, però la trama i els personatges secundaris van experimentar modificacions importants. Va ser una elaboració molt dinàmica.”
Les obres històriques i realistes, a diferència de les ambientades en el futur, en què es pot inventar el que es vulgui, tenen el peatge de la documentació. “He de reconèixer que soc excessivament escrupolós quan busco documentar-me i, tot i que puc cometre errors, procuro evitar-los. Sense conèixer personalment Viena, vaig haver d’imaginar-me-la a partir de descripcions i fotografies, no tant per la seva geografia urbana sinó, sobretot, per l’ambient social que s’hi devia respirar.” Una cosa que aconsegueix a bastament.
