Crítica
teatre
The Feliuettes i ‘l’auto-es-tima’
The Feliuettes tornen a divertir i obrir debats sobre les relacions personals en aquest Amor a mort. El títol cacofònic és un joc de paraules que els serveix perquè tres musses desgranin la utopia de l’amor perfecte, aquell de la persona que s’estima fins després de morta. Els seus personatges, caricaturitzats, cauen en un plantejament clàssic heteropatriarcal (majoritàriament) i que s’allunya molt de la rebel·lia del seu Akelarre, tot i que mantenen el gust per la cançó, la gesticulació acurada i la frescor surrealista d’uns capítols delirants. Les seves dones, patètiques, pateixen d’autoestima, que, si juguem a l’art de desgranar els fonemes de Jordi Oriol, diu prou què significa: “Auto-es-tima; timar-se a un mateix, reduir-se a ser una mera comparsa en una relació de dues (o més) persones.”
Avui l’amor té molta major diversitat, com celebren a l’arrencada. Però els textos de Xavi Morató, Mireia Giró, Adriana Segurado, Eu Manzanares, Laura Pau i Laia Alsina Riera insisteixen en el de dones toves, ben bé el contrari del que són les tres actrius: Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau. El recurs de les muses és bo però saltar del deliri de les malalties sexuals (divertidíssima) al dol profund per un amor és un salt massa mortal per molt Cupidos surrealistes que el vulguin plantejar. També és controvertit l’ús de les definicions d’amor per part del públic que es pot ofendre a la seva sinceritat.
The Feliuettes continua amb una notable vis còmica i una veu afinadíssima; ara acompanyades per Modesto Lai al piano. Tot i que els personatges canvien, es respira un triumvirat entre cínica, d’antiheroïna i romàntica. Efectivament, la fórmula T de Teatre diverteix i sorprèn. Enamoren, a la seva manera. La toxicitat de l’amor ho és depenent, bàsicament, de la seva desmesura. I qui posa una balança a l’amor?