“La repressió sexual és transversal”

Neix en un moment en què estava interessada per aquest tema. Amb un grup de noies, fèiem investigació artística a porta tancada, experimentàvem amb el llenguatge de la performance, amb el cos. Se’m va despertar un interès per com es col·loca el desig en el cos, com funcionen els bloquejos... Cada una feia propostes d’exercicis i una va proposar moure el maluc durant mitja hora a ritme d’uns tambors, sense parar. Aquell dia vam acabar totes amb ganes de parar, amb fàstic, algunes plorant... Ella ens va explicar que havia estat investigant i el maluc, la pelvis i la vulva és una zona tan bloquejada, amb les connexions neuronals tan perdudes, que quan la mobilitzes i hi poses energia, tens reaccions com marejar-te, se’t desbloqueja el plor... En aquell context van començar a sorgir converses sobre experiències passades. Vaig començar a parlar amb la meva terapeuta, Berta Cladera, i a investigar sobre aquest tema. Va estar encantada que ho treballés artísticament i em va començar a passar lectures, ens va ajudar en el procés de guió i ens ha visitat en el rodatge.

Es pot intuir que els pares [interpretats per Àlex Brendemühl i Clara Segura] són professors universitaris. Em semblava més interessant així, i que sigui una família de classe mitjana-alta. L’àvia és de l’Escala, on s’ambienta. És una família d’esquerres amb consciència de classe, i critiquen el pacte del Majestic de Pujol amb Aznar, però en la mateixa conversa critiquen les dones que no es depilen i van espitregades. Ser d’esquerres no vol dir ser feminista necessàriament [riu]. Al final, la repressió sexual és una cosa transversal. Els meus pares i avis estaven en un moment en què la política anava en una direcció: va morir Franco, van viure una transició molt intensa, hi havia un activisme polític enfocat a l’immediat, i el feminisme encara no entrava en aquests discursos. Amb les eines del feminisme s’haurien pogut treballar moltes coses que ara no ens estaríem menjant, però entenc que cada moment històric passa per llocs diferents.

Per a mi això és la gran dificultat, i per això era per a mi important poder empatitzar amb els pares. Volia poder analitzar i criticar els comportaments de tots, també els de Mila, la protagonista, i entendre’ls. El pare se sent incòmode perquè tampoc té una sexualitat tranquil·la. Quan la seva filla de 15 anys li demana per anar a dormir a casa d’un noi, ell diu: “Què dirà l’àvia?” Això és una cosa que amb la Clara Roquet hem treballat molt en el procés del guió: quan començo a llegir coses sobre el desenvolupament del caràcter en la infància i la importància del despertar sexual, jo mateixa m’he enfrontat als meus propis tabús. Quan m’ho comenten espectadors, els dic que ho entenc perquè em va passar el mateix en començar a escriure el guió. Jo també tenia els meus propis tabús en relació amb la infància. Si no hi ha formació ni referents, si tens les teves pròpies ferides, com ho fas? Els pares també han estat nens que han patit aquesta repressió. Per trencar el bucle cal informació, educació i anar desfent els nusos.

No he fet mai psicoanàlisi i he de reconèixer que, com a dona, hi ha elements de les teories de Freud i del context patriarcal en què es va formular amb què no connecto. Però sí que he llegit autors contemporanis que reformulen el que plantejava. Un dels llibres que m’han guiat en el procés és Infancia, la edad sagrada, d’Evania Reichert [La Llave Ediciones], que agafa certs conceptes de la psicoanàlisi per actualitzar-los i contextualitzar-los. Em costa connectar quan es parla de coses innates, com l’impuls destructor per naturalesa o l’enveja de penis, totes aquestes explicacions com si fos una cosa animal, instintiva, sense tenir en compte el context cultural. El que intenta la pel·lícula, en el fons, és trobar les raons educacionals del que passa i, per tant, culturals.

Sí, són totalment culturals. El desig sorgeix d’una manera natural en una etapa del creixement, gairebé com a eina d’aprenentatge. El despertar sensorial té molt a veure amb el despertar de les ganes de conèixer-se, coincideix amb l’etapa en què els nens pregunten el perquè de tot. És una energia que no té res a veure amb la sexualitat adulta. La manera com es va encapsulant tota aquesta energia per evitar els perills del món és cultural, i és una decisió del sistema. Venim d’una herència catòlica forta, i la idea que aquesta energia és perillosa està molt instaurada. Jo vinc d’una família atea, i moltes dones que vam entrevistar en la preparació, també. Generacionalment també estem en un altre lloc, però l’herència és fortíssima.

Sí, m’ha sorprès molt. Em van començar a trucar del comitè de selecció de la Quinzena de Realitzadors i dir-me que els interessava, però que encara no estava seleccionada. En les primeres converses que vam tenir, jo aprofitava per preguntar coses, pensant que no em seleccionarien, perquè eren les primeres persones desconegudes, de països diferents, que havien vist la pel·lícula. Em van dir que els havia commogut molt perquè sentien que parlava de temes que no s’havien parlat, i em van dir específicament que una noia del comitè de Singapur havia comentat que la pel·lícula li havia obert una porta que no esperava obrir. Vaig penjar el telèfon i em vaig posar a plorar de l’emoció. M’he adonat que sí que hi ha una transversalitat en aquest tema. Ja està feta amb aquesta intenció, hi ha una investigació, unes entrevistes... per obrir la pel·lícula i fer-la més universal. Però escrius des del teu territori, la família és molt catalana, en molts sentits, i t’adones que gent de tot el món hi connecta.

Quan vam començar a escriure no sabíem que la pel·lícula s’estrenaria quan tingués trenta anys, en tenia 26 o 27. Els cinc anys és perquè el primer despertar de la infància és entre els tres i els sis anys. El despertar sexual adult arriba amb la fertilitat, la regla... Depèn de cada persona, però és a l’adolescència. Ens vam plantejar anar més enllà i que la Mila tingués fills, a veure com ho feia, però al final vam decidir els trenta perquè, malauradament, és un moment en què com a dona comences a sentir la pressió de si formaràs la teva pròpia família.

En cap moment he volgut fer una pel·lícula amb un personatge que ja ho ha après tot i explica com són les coses. Ho agraeixo, perquè és una cosa que m’ha fet mantenir la tensió i l’atenció fins al final, i encara, avui dia, jo mateixa puc connectar amb la pel·lícula com a espectadora. En el moment que crees un personatge que es planteja les mateixes preguntes que et fas tu i la gent de la teva generació, és impossible que doni respostes clares. Per a mi era excitant estar en la incomoditat d’entrar en un jardí desconegut. És el que em va atreure del tema al principi.