Fira Tàrrega: el principi és el final

Una de les màximes que xiuxiueja el llibre secret de Magna (El valor de res, de la Cia. Pagans) és que el principi és el final. L’univers viu en un bucle que sura per sobre de les maldats de la humanitat més estressada, com la Natura sap sobreviure-se als incendis i als accidents nuclears. Fira Tàrrega recórrer contínuament a aquest passeig suggerent: trobar sempre noves maneres per ser mirall de les persones que escolten i que reviuen en directe, i sovint a l’aire lliure o en espais no convencionals (en què la relació entre l’artista i el públic és forçosament insòlita). Fira Tàrrega enfila el seu cim amb el cap de setmana en què no paren d’arribar espectadors a tota hora i que els 1.200 professionals assistents lluiten per col·locar les seves companyies en el màxim de programacions i d’obrir mercats el més enllà possible. Hi ha programadors de 30 països diferents.

En el vessant artístic, es detecten fórmules d’èxit que responen a les tendències creatives del moment. Per exemple de 46 propostes de la Fira, aquest any n’hi ha tres que parteixen d’una caravana tunnejada clàssica com a base per al seu muntatge. Marga Socias& Els Mals endreços, a Orelles, aprofiten la closca d’aquest suplement al vehicle particular per habilitar-hi un lúdic estudi de música. Tot un lateral es desmunta amb el que l’estructura fa ls funcions de campana acústica. Per la seva banda, la compagnie belga Des six faux nez explica na inclement versió de La venedora de llumins, desplegant decorats en el lateral i el sostre i tibant braços articulats en una escena tètrica, però que narren ambla música lúdica i el posat còmic. La tragèdia de Hans Cristian Andersen és més cruel encara en aquesta caravana, aparentment simpàtica i d’intèrprets hiperactius. la tercera caravn és un cau, el públic hi entra dins. Es converteix rn l’espai íntim on es narra una trama silenciada: Olvido Flores convida a no oblidar res. En el seu joc de manipulació, narra dos fets històrics conseqüència de l’alçament militar que va propiciar la Guerra Civil.

En aquesta tendència a donar un us nou a un element popular, avui ja vintage, també es prodiguen les instal·lacions de joguines interactivs. És el cas de Streampinball: Cada joc és temàtic i al repte de projectar la bola ben lluny hi apareixen hologrames que interactuen amb el jugador, a través d’uns cascos retrofuturistes. És una creació de Holoque que, al 2019, ja van construir La caixeta en què el públic entrava i se’ls explicava un conte romàntic a través d’hologrames similars. Fins i tot, Álex Peña, ha habilitat a Recreativos Federico per adaptar temàtiques o personatges lorquians convertits en una sala de màquines dels 80. Per exemple la clàssica pantalla de marcianets amb dos participants com Lorca mira d’exterminar unes naus extraterrestres amb rostre de Dalí que proven de col·lapsar el cel de surrealisme. O la peripècia d’El amor de Perimplín con Belisa en su jardín es transforma en un ... futbolín, en què un equip és Belisa y el contrincant és Perimplín. Si ell marca gol rep una cridòria menystenint-lo.

Bona part dels espectacles de teatre de carrer, en canvi, mantenen una fidelitat als elements més orgànics, com pot ser l’aigua, el vent, o objectes humils com el metall, les pedres o, evidentment, el cos de l’actor. Tàrrega necessita tocar als elements més simples que, amb la investigació de l’artista i la imaginació i complicitat del públic, es transformen en miralls de l’ànima. L’aigua és la base de La veu submergida de Maria Palma. Després d’un any de recerca ha estrenat a Tàrrega la veu submergida, una peça amb matges precioses dins d’una peixera d’uns dos metres cúbics d’aigua en què ella s’hi submergeix i practica l’apnea, que completa amb la il·luminació espectral dins del pavelló municipal de Tàrrega. Mentre, la companyia danesa Svalholm (Collective Matter), traça un recorregut introspectiu de dolor, d’exili fns a trobar-hi una llar que comparteixen. Les estructures s’inflen d’aire amb un joc tant directe com eficaç. També el vent és l’element que ha de fer espectacular i contemplatiu el zimbreja dels peixos gegants de Kaleider. Els de la companyia eia (La pedra de fusta) fa metàfora des de les pedres (i les que ho semblen) localitzades en un riu de Cantàbria. El cos, en definitiva, és la darrera frontera que s’exposa a l’escena. Ho fan amb vitalitat i risc els artistes de parkour Be Flat (Follow me) o amb un joc de desplaçament acrobàtic els d’1+(1+1) amb Wazo. La coreografia Uroboros parteix de la memòria del cos, amb una base dramatúrgica encara molt tendra (com joves són els dos cossos fibrats a l’escena).La lituana Agniete Lisickinaite evidencia que els eslògans sempre tenen el seu antagònic a Hands up! Només el cos és fiable. La Baldufa acaba d’estrenar espectacle: Amal és un quadre sobre la fugida de la guerra i l’esperança a una Europa que es protegeix egoista però una ciutadania que acaba acollint. Un notable exercici de circ en una escenografia oberta, que es transforma i una interpretació continguda i que atrapa a totes les edats.

Per últim, el principi és la fi, tornem a Pagans. Parlen de remeieres sàvies que escolten la Natura i que han de vetllar pr la desconfiança i violència de l’home i el Poder. Morir, a la fi, es tornar a néixer en una Natura que, com l’art en totes les formes, construeix i acull.