Pere Gené: és llarg, el camí...

Pere Gené (Barcelona, 1939) posa finalment fil a l’agulla i, després d’anys d’insistència, especialment del seu fill Jordi, arxiver del grup, presenta un valuós llibre sobre la seva vida i la del grup Lone Star, incontestables pioners del rock a l’Estat però sotmesos, com indica l’escriptor i antic crític de rock Jordi Sierra i Fabra en una de les quasi tres-centes pàgines del llibre, a un “oblit massa flagrant”.

Dejadme que os cuente algo del grupo Lone Star (Editorial Milenio) ha estat escrit amb l’ajuda del periodista Sergio Martos, que té a Lone Star en el mateix pedestal on figuren Thin Lizzy o Alice Cooper (“Hem intentat completar un trencaclosques del qual s’havien extraviat massa peces durant el camí”, reconeix en el text) i, amb totes les seves llums i ombres, serveix per recordar una generació irrepetible que va tenir el sant atreviment de fer música rock en un estat com l’espanyol i en uns temps com el de les dècades dels seixanta i setanta. És, evidentment, un llibre sobre la vida de Gené –fill d’una mare de família acomodada de Valls i d’un pare de família molt modesta del Masroig, al Priorat–, però també una mica sobre la de personatges com Sebastià Sospedra, Sebass, baixista de Lone Star però també de Los Salvajes, mort fa poc més de dos anys; el circumspecte Joan Miró, guitarrista de Lone Star entre els anys 1964 i 1975, o el bateria Josep Maria Vilaseca, Tapi, tal vegada una versió nostrada de John Bonham o Keith Moon, entre les de molts altres músics catalans de l’època en perill de caure en l’oblit.

Gené, que, des de la seva estada de ben jove en l’Anglaterra dels teddy boys fins a les seves rutes per la bulliciosa Barcelona del Panam’s i La Cabaña del Tío Tom, té anècdotes per donar i per vendre, s’esforça a fer prevaldre dues grans idees. La primera és que Lone Star, tot i haver començat a triomfar en la dècada dels anys seixanta, no van ser ni de bon tros un grup ie-ie. A aquella dècada pertanyen cançons com Mi calle o un important concert l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid (amb una interpretació d’El cant dels ocells, amb unes línies de baix del també remarcable Rafael de Vega, mereixedores de figurar a la Biblioteca de Catalunya). Però la gran dècada de Lone Star, grup nascut l’any 1958 i oficialment desaparegut, malgrat reunions esporàdiques, l’any 1982, va ser la dels setanta, amb discos com Es largo el camino o Adelante rock en vivo, així com també de fabuloses –i no sempre tingudes en compte– cançons en català com Punta d’alba o L’amor se’n va. A diferència de la d’altres grups de l’època, aquestes gravacions es poden escoltar actualment gràcies a la feina de Jordi Gené, acostumat, diu, a fer “proselitisme” del grup del seu pare des de la llar d’infants. L’altra idea que emfasitza Gené és que Lone Star no van ser de cap manera un “grup maleït”. “Em cabreja que la gent ho pensi”, afirma el cantant –i excel·lent pianista!– en el llibre. “Lone Star va tenir l’acceptació que va tenir tenint en compte la música que hi havia i el país on residíem.”

Santiago Auserón, amic seu, i també col·laborador a Boomerang, el disc que Gené va publicar en solitari l’any 2014, diu que conèixer Pere Gené va ser com conèixer Eric Burdon, amb qui Lone Star, l’any 1982, van ser capaços de reunir 120.000 persones en una Festa del Treball. Teddy Bautista (Los Canarios), ras i curt, diu que ningú cantava com ell. I el periodista Mariskal Romero, finalment, celebra que a Miguel Ríos se’l veneri com un precursor, però manifesta que a Pere Gené també li pertoca ser considerat així. Una història, la de Pere Gené i Lone Star, que, indubtablement, mereixia ser explicada.