“A la vida real no és com a les pel·lícules, no hi ha herois”

És una bona pregunta. Jo crec que sí perquè, tot i que hi ha una base comuna en tots, amb Valentina Redondo i el seu equip d’investigació he intentat que a cada llibre hi hagi un gènere detectivesc diferent, amb picades d’ullet i homenatges a altres tipus de literatura. Intento que sempre sigui un repte, que no hi hagi més del mateix. Que cada novel·la sigui una aventura nova.

Mai no ho havia fet, i el que era complicat era imaginar què succeiria a la vida real, perquè no tenia paral·lelismes en l’àmbit nacional amb els quals comparar-lo. Vaig parlar amb la UCO (Unitat Central Operativa) de la Guàrdia Civil, amb altra gent, i vaig demanar com podria ser una situació així. Al final he escrit el que crec que podria succeir a la vida real. Tenia clar que volia parlar d’un crim massiu, perquè quan preparava l’anterior novel·la vaig llegir un vell llibre escocès i parlava d’aquest tipus de crim, el de Charles Hutchinson, un cas real que explica Valentina Redondo a la novel·la. Em va quedar com una mena de zumzeig al cap, la possibilitat que pogués passar alguna cosa així. Per això ho vaig portar a la sèrie.

Col·laboren bé perquè tenen una finalitat comuna. A la vida real no és com a les pel·lícules, precisament perquè no hi ha herois. No veurem mai a la premsa que l’investigador tal ha aconseguit tal cosa. Normalment es diu que ho ha descobert la Guàrdia Civil, la Policía Nacional, els Mossos o qui sigui. Estan acostumats a no ser celebritats, que no hi hagi noms i cognoms. El seu objectiu comú és resoldre un cas. I segons m’han traslladat de la UCO i d’altres membres de la Guàrdia Civil, hi ha una coordinació amable i cordial.

Perquè el que anhelem és fer un bon llibre, una bona història. No tinc cobdícia per crear una novel·la que sigui pur entreteniment, sense més, i que al cap d’un mes estigui oblidada. Tampoc tinc objectius tan utòpics com voler passar als annals de la història, gens ni mica. Però sí que crec que s’ha de ser honest i molt respectuós amb els lectors, i la meva tasca és intentar fer-ho el millor possible en tots els aspectes de la novel·la. Això inclou realisme i veracitat en la trama, personatges, ambientació, dades històriques... Absolutament en tot. Tot el que explico és ficció, però vull que tot pugui succeir a la vida real. Això per a mi és important. Si no, Los libros del Puerto Escondido no tindrien sentit. Els lectors saben que cada novel·la començarà amb un misteri impossible o amb alguna cosa molt estrambòtica, però també saben que la solució dependrà de l’astúcia i enginy dels investigadors, de la ciència, de la història... Mai hi trobaran fantasia. Si un personatge segueix un protocol o actua d’una determinada manera, a la vida real ha de poder ser així. Jo soc escriptora hi he d’oferir un mirall de la realitat, sense oblidar que això és entreteniment, ficció. Però s’ha de fer bé, o almenys intentar-ho. Encara que no s’arribi mai a l’horitzó, és bonic i necessari mirar cap allà.

No, com a advocada treballava en dret laboral i mercantil, i en jutjats socials. Mai vaig trepitjar un jutjat penal, calabossos o res semblant. Quan em documentava per Puerto Escondido [primer llibre de la saga, publicat el 2015], de la manera més normal del món, vaig buscar informació de com treballa la policia rural de la zona, que és la Guàrdia Civil. Vaig anar decidint així, no tenia preferències per guàrdies civils ni per cap altre tipus de policia, o per un detectiu privat. Vaig trucar la Guàrdia Civil i, sobretot, em documentava de forma local. Els protocols són tots iguals, però hi ha una casuística que obeeix també a la geografia del lloc. Quan vaig preparar El bosque de los cuatro vientos, la meva novel·la històrica que està fora de la sèrie, em vaig documentar amb la Guàrdia Civil de Galícia, perquè la casuística local d’un llogaret gallec és diferent de la urbana de Santander. Simplement em presentava amb educació, acreditava qui era i demanava la informació. Sobretot has de fer els deures, no demanar que et facin un informe sobre tal tema. Has de documentar-te i preparar preguntes.

Perquè Puerto escondido està inspirada en un crim real que va passar el 1953 a Cantàbria. A més, volia rescatar les anècdotes que la meva àvia càntabra m’explicava de la guerra i la postguerra. Tot estava molt circumscrit a Cantàbria. Quan vaig voler seguir amb un altre misteri, podia canviar la meva investigadora de província, però hauria perdut tot el seu equip. També va coincidir que tenia més històries allà. Potser em resulta més fàcil trobar-n’hi perquè hi arribo amb ulls d’estrangera, soc gallega i visc a Galícia. A la gent de Cantàbria no li sorprèn res, però a mi sí, a tot arreu hi trobava històries.

No, per res. De vegades és la pura ràbia, l’enveja, l’ambició... La cobdícia pot ser motivada per una altra cosa: pel reconeixement social, per la posició de poder que de vegades no només et donen els diners... Tothom sent cobdícia pel que té més a prop. De petita, anar de vacances al poble era tremend, i ara sembla que si no vas de vacances a la Ribera Maia, no tens vida. Sentim cobdícia per coses molt idiotes i atzaroses, segons les modes.

Ja tenia la idea del crim massiu, però buscava el contrast, un lloc molt idíl·lic i tranquil. En conec uns quants a Cantàbria, i necessitava l’excusa per reunir un grup de gent. Un dia que estava allà em van convidar a baixar a l’antic balneari i vaig al·lucinar, era com un descens al passat. Vaig sentir una mena de clic, vaig pensar que allà havia de situar una escena. Per això també hi apareix la merla aquàtica al principi de la novel·la. Aquests ocells només poden viure on la puresa de l’aigua és absoluta, però a la primera escena, la merla està fent una execució, mata un altre animal per sobreviure. M’interessava aquest contrast: el Mal, amb majúscula, el crim indiscriminat i massiu també pot succeir en un lloc tan idíl·lic.

Ho vaig haver de consultar! Fins i tot els vaig oferir la possibilitat de canviar el nom. Però ja havien llegit llibres meus, sabien que eren tipus Agatha Christie, i em van donar totes les facilitats.

Sí, ja sabem que l’ésser humà és capaç del millor i pitjor. Quan van estrenar la sèrie Chernobyl, la gent en massa va anar allà, encara que es podien intoxicar. Estem bojos. De vegades ens passen coses i ens les mereixem.

Jo no la veig com un personatge molt intel·ligent, de ment preclara, que ho resol tot, tipus Sherlock Holmes o Hércules Poirot. Valentina treballa més en equip. Pot tenir idees i ser molt observadora, és molt perseverant, s’ho pren tot seriosament, però al final és l’equip que ho resol tot, com un puzle. I el fet que sigui dona no és per un afany feminista, és perquè és un mirall de la realitat: hi ha bones investigadores i bons investigadors, a la policia, i això ha de ser així també a la novel·la, hi ha d’haver bons personatges masculins i femenins. Almenys ho veig així, i és una manera de normalitzar, també.

Realment no és un homenatge literari, és un homenatge personal. Una vegada estava veient Página 2 [programa de literatura de TVE], quan ella anava a publicar El guardián invisible. Al programa sempre sortia gent amb una carrera literària i ella deia que s’havia dedicat a l’hosteleria o tenia un restaurant. Em vaig adonar que no calia ser famós, o haver estudiat res en particular per publicar un llibre. N’hi ha prou amb voler fer-ho. Va ser el que em va fer pensar treure el llibre de la carpeta de l’ordinador i intentar fer alguna cosa... Igualment hagués trobat una espurna, hagués buscat a Internet, potser hagués buscat una editorial o una agència. Vaig començar a enviar el llibre a agències literàries i durant un any vaig estar rebent negatives, ni tan sols el volien llegir. Però la xispa va ser el programa Página dos. Després vaig conèixer Dolores Redondo, és encantadora, i li vaig acabar explicant. Però els meus llibres no tenen res a veure amb aquest món tan potent i interessant del Baztán, i no admetrien fantasia.