“Faig una pel·lícula i, una vegada acabada, adeu!”

Sempre estic insatisfet allà on estic i sempre voldria viure una altra vida. Però si tingués una altra vida, en voldria una altra. És en la meva naturalesa estar insatisfet i descontent a tota hora. Si hagués de tornar a viure la meva vida, probablement em dedicaria a una altra cosa.

Ningú es crea la seva sort. En depenem. En el meu cas, sempre he estat molt afortunat. He tingut una gran família, no m’he posat mai malalt, els meus pares han viscut molts anys, sempre he estat al lloc correcte en el moment adequat. He tingut molta sort sempre. Sí que pots intentar provocar en certa manera la sort, però mai serà suficient ni com t’agradaria.

Està bé fer-se sempre preguntes, però no ens esperem obtenir sempre respostes. Fer-se preguntes és divertit, dona peu a grans converses, podem intercanviar idees, però al final mai obtenim respostes definitives a preguntes fonamentals.

La gent sempre em diu que escric bé els personatges femenins. No és intencionat. Quan vaig començar a fer pel·lícules jo hi sortia com a actor, per això escrivia per a mi, no per a altres homes. I quan vaig començar a escriure quan jo no apareixia a la pantalla i escrivia papers per a altres, sempre feia personatges femenins per a grans actrius i pocs homes. Mai vaig pensar les meves pel·lícules amb una perspectiva masculina. Els homes en els meus films són majoritàriament dèbils, idiotes o deshonestos, això fa interessants les històries. Si escrius sobre persones no tòxiques el públic s’adormirà. S’ha de parlar de dolents, neuròtics, psicòpates i exagerar aquestes característiques perquè el relat sigui emocionant.

La veritat és que sempre havia volgut ser un cineasta europeu. Aquesta és la meva pel·lícula número 50 i em volia fer un regal a mi mateix. Sé que la veuran menys persones fora de França, perquè al públic generalment no li agraden els subtítols, però no m’importa. Va ser molt fàcil fer-ho en una altra llengua: els actors parlen anglès i, a més, només observant com interpreten ja veus si actuen bé. Quan vaig rodar Vicky Cristina Barcelona vaig deixar que Penélope Cruz i Javier Bardem improvisessin tot sovint. Ni tan sols avui dia sé què coi deien, però sí que veia com posaven les emocions en cada escena. I va ser fàcil, i em va agradar l’experiència.

Aquesta és la meva cinquantena obra i és un número bonic per parar. El cinema va cap a una altra direcció i les pel·lícules no es projecten a les sales durant gaire temps, van de seguida a les televisions i a l’streaming. No és tan emocionant per als directors. També és una molèstia trobar finançament per filmar una nova pel·lícula. Crec que no tornaré a passar per aquí. Només si algú surt de les ombres, em ve, em dona els diners i em tempta per fer-ne una altra. Si no és així, no seré jo qui persegueixi això amb el mateix vigor que fins ara.

No significa res per mi. No soc pas sentimental. No tinc còpies dels meus films, no llegeixo res sobre mi, no guardo cap memoràndum ni souvenirs de cap mena... Faig una pel·lícula, la disfruto fent-la i, una vegada acabada, adeu, ja no la torno a veure mai més. I passo a la següent.

Un guió, no, idees. Tampoc t’ho explicaré [somriu]. Són idees bones per a una pel·lícula pensada per a Nova York. Però caldria que algú vingués amb els diners per fer-la, hi insisteixo. Hi ha països que em diuen que vingui a rodar i que me la paguen; és temptador, perquè hi ha finançament. Però en aquest cas, el guió seria només per a Nova York. Per exemple, Coup de chance la podria haver rodat a Nova York, però era més fàcil fer-ho a París i em va encantar fer-la allà, és una ciutat que adoro. O Match point, que estava pensada per rodar a Nova York, però em va sorgir la possibilitat de fer-ho a Londres, on em facilitaven tot el pressupost, així que ràpidament vaig canviar les referències a Anglaterra. No ho pots fer amb totes, però n’hi ha que sí, com en aquests casos.

Match point. Perquè vaig tenir la millor de les sorts. Pocs dies abans de filmar, ho teníem tot llest i va i la protagonista, que aleshores era la Kate Winslet, i em diu que no podia perquè havia de cuidar els seus fills. I, per sort, la Scarlett Johansson estava lliure i disponible, i al cap de dos dies va venir i va rodar el film. Com això, tota la resta també va funcionar a la perfecció. No coneixia als actors secundaris i van treballar de manera extraordinària, van millorar el guió. Per tot plegat, tinc un gran afecte per aquella pel·lícula.