LLIBRES
Raimon: “La situació a València és un desgavell”
Sis anys després de la seva retirada, Raimon, que el desembre complirà 83 anys, no té cap intenció de tornar als escenaris ni de publicar cap disc o escriure unes memòries. Sí, però, de remenar calaixos i recuperar, en un llibre titulat Personal i transferible que presumiblement tindrà segona part, un seguit de “textos memorialístics”, com els va definir, dimecres, l’editor Josep Lluch, escrits entre finals del 1981 i finals del 1983 i que constitueixen, va afegir Lluch, “una de les descobertes literàries de l’any”.
Els apunts inclouen reflexions de Raimon al voltant del seu ofici, amb molts escrits fets just abans o, just després, dels concerts que oferia en aquells temps, i reflexions, també, sobre els anys en què de l’intent de cop d’Estat en feia tant sols uns mesos i el PSOE de Felipe González va arribar al poder. “El problema de la plurinacionalitat de l’estat espanyol és encara molt viu”, escrivia, per exemple, el 26 de juliol del 1983. “Allò que en diuen Estado de las autonomías ha estat i és un intent d’amagar-lo, d’ajornar la possible solució”, afegia. “No és un marc adequat on la diversitat dels pobles d’Espanya trobi el seu lloc”.
“La humanitat és perenne”, deia Raimon dimecres en ser preguntat per la vigència que tenen moltes d’aquestes reflexions quaranta anys després. Reflexions, assegurava el de Xàtiva, que no ha “rellegit” però que no contenen, creu, “massa cosa” de la qual se’n pugui “penedir”.
Entre els noms que hi surten més esmentats hi ha els de l’escultor Andreu Alfaro i l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (“hi havia una amistat molt forta, ells venien sovint a casa i nosaltres anàvem a la seva”, recordava) així com també el de la seva dona, Annalisa (“no sabríem viure un sense l’altre...”, confessava dimecres, davant d’ella, una mica emocionat) i de Salvador Espriu, que li feia notar a Raimon una influència “molt notable” de Josep Pla quan el cantautor va anar al seu despatx de Passeig de Gràcia a llegir-li un seguit d’escrits fets el 1981. “Me’l vaig llegir molt, a Pla”, deia Raimon. “Era un prosista esplèndid. Ell va estar a Xàtiva dos dies i jo també vaig anar al seu mas”.
Dient no
Entre les 443 pàgines de Personal i transferible s’hi veu reflectida, d’altra banda, el seu desig de no casar-se amb ningú. “Telefonen de diferents partits (PSUC, PSOE, CDC fins ara) perquè participi en els mítings cantant. No ho he fet mai ni penso fer-ho”, escrivia l’abril del 1983, poc més d’un any després d’haver rebutjat, també, una Creu de Sant Jordi. “Em telefona el Quico Pi de la Serra per felicitar-me perquè no he acceptat la «Creu» en qüestió. Li dic que no en parlo amb ningú, d’aquest fet, perquè realment no té importància ni interès, almenys per a mi. Està d’acord però em felicita igualment”, escriu. “Quan no m’he sentit a gust amb el que m’han ofert he dit que no”, manifestava avui l’autor, és clar, de Diguem No. “Vaig dir que no a moltes coses, jo...”.
Preguntat, finalment, sobre el moment polític que es viu al País València, Raimon va qualificar-lo de “desgavell”. “Espero que es calmin una mica, aquests blaveros. Volen canviar l’accent a València... Estan sonats”.