Ai, Calòrica, la funció ‘ne marche’ prou

Diuen que l’últim concert de Beethoven a Viena va ser molt aplaudit, però que els que hi eren advertien que havia sonat a deshora. Celebrem el nou èxit de La Calòrica, però aquesta ambiciosa peça mostra una caiguda de ritme que seria bo corregir. Estem massa ben acostumats al fet que les seves comèdies marxin a un ritme desenfrenat fins a un esclat final que ensenya les cartes del joc. Ara s’han atrevit a fer un espectacle de la primera cimera europea, a la Viena del 1814, que, com diu el mateix títol, ne marche pas. Aquesta lentitud d’una trobada que havia de durar dues setmanes i que es va allargar nou mesos encalla el ritme de La Calòrica. I és una llàstima, perquè l’arrencada és de traca i el final, de piromusical de la Mercè.Els membres de la companyia han volgut fer un salt ambiciós ampliant encara més el repartiment(a De què parlem... incorporaven Mónica López amb un personatge magnètic) amb Roser Batalla (implacable discurs de Margaret Thatcher a la moció de censura del 1990), Tamara Ndong i Carles Roig (sumant-se a la roda de personatges històrics) i Joan Esteve (en el paper antagònic del cambrer, el més revelador). El pes de la història arrossega la dramatúrgia a una certa despreocupació del conflicte polític i al gaudi de la celebració de la fi de Napoleó i el retorn (enganyós) de la Monarquia.

Són molt valents quan decideixen que tots els personatges parlin en francès i només esquitxin castellà, rus o anglès quan la conversa fa impossible la comunicació amb els contrincants polítics de la cimera. Xavier Francès és un divertit antiheroi ambaixador de pega espanyol i Esther López la manipuladora princesa errant, mentre que Júlia Truyol es presenta com l’amfitrió impulsor que hi hagi un equilibri de poders a Europa que mantingui les monarquies com a única alternativa viable de Poder. A la peripècia de festes i converses en bucle sobre el repartiment de Polònia, s’hi afegeix alguna trama secreta entre la baronesa mística Barbara von Krüdener (Tamara Ndong) i el tsar (Aitor Galisteo-Rocher) però hi falta el deliri escènic que hi doni un cop d’efecte. Arriba, sí, al final, en un quadre contemporani que justifica la veu en off de Pau Masaló i que esclata en catarsi col·lectiva fins i tot a la platea. Com a Mal de coraçon s’intueix un final ben divertit i celebrat des de les mateixes butaques. Falta l’abella de Bluf o el sopar familiar dels coloms a Els ocells. A Editto Bulgaro, que retrataven Berlusconi, ho feien amb una sàtira que el mateix líder aplaudiria. Ara, els monarques són caricatures i la peripècia ve sense contrast, que pot divertir però no despertar prou l’efecte mirall amb l’espectador. A través de la veu en off (en català) que va exposant la peripècia i algunes reflexions que aporta la distància de la situació històrica: es constata com els monarques creuen que viuen una segona joventut amb la caiguda de Napoleó, tot i que, en realitat, l’absolutisme haurà decaigut el 1789, dècades abans d’aquesta cimera. El volcà Tambora esclata també el 1814 i suposa la fi de tota la seva civilització. Ho descobreixen tràgicament en poques hores. Els aristòcrates ballen privilegiats sobre un volcà que està en ebullició i que ells no ho senten gens. Se’n riuen de la democràcia i també del liberalisme econòmic que anuncia Adam Smith; “no funcionarà”, diuen incrèduls. El text de Joan Yago sempre prova de deixar rastre de revolta des de la comèdia. Ara, la direcció d’Israel Solà s’ha vist reforçada amb un moviment de Vero Cendoya i un espai sonor quasi hipnòtic. La peça necessita rodatge. De moment, Le congrès ne marche pas ne marche prou. Però tranquils, el públic no es defraudarà. Els tenim una fidelitat entranyable.