Mirador
Salvat de la guillotina
Fouché va anticipar-se al seu temps i va descobrir el poder de la informació per assolir el poder
Si busquéssim un deixeble avantatjat de Maquiavel, de ben segur que el personatge amb més nominacions seria Joseph Fouché, un intrigant polític que va circular amb càrrecs de molt poder i responsabilitat per un moment tan significatiu per a la història de França i per a totes les societats com el de la Revolució Francesa. Des de la part republicana va salvar el coll de les lluites internes dels revolucionaris. També se’n va sortir, amb etapes de menys protagonisme, de la seva col·laboració contra natura amb Napoleó, i amb Lluís XVIII en el moment de la restauració borbònica. Se’n va sortir prou bé, d’una de les etapes històriques més convulses, ja que va morir al llit ja gran, “com tot bon dictador”, diu el dibuixant Kim (Joaquim Aubert, Barcelona, 1941), autor de la novel·la gràfica Fouché, el genio tenebroso (Norma Editorial), que es posa a la venda demà passat, dia 22.
L’obra es basa en la biografia que va escriure Stefan Zweig, a qui Kim considera guionista de facto: “És una obra amb molt de text que he intentat que fos fidel al màxim a l’original. De fet, fins i tot els diàlegs els he extret de l’obra original.” El dibuixant s’ha basat en una traducció d’Acantilado: “Res tenia a veure amb una altra dels anys quaranta que vaig consultar. Era tan dolenta que de ben segur que l’hauria d’haver fet qualsevol alemany amb un diccionari.”
La idea de l’obra va néixer arran de l’enclaustrament de la pandèmia: “Vaig retirar-me a Ullà, a tocar Torroella de Montgrí, i de la biblioteca del pare vaig prendre aquesta biografia i li vaig veure moltes possibilitats de fer-ne un còmic.” Sense encomanar-se a cap editorial, va començar a escriure i dibuixar. Quan va tenir ben bé la meitat del llibre va adreçar-se a Norma Editorial, que va acceptar la proposta.
Fouché, en certa manera, va ser un innovador. Va ser ministre de la policia, donant forma al que després serien els moderns ministeris de l’Interior. I va saber que la font de tot poder era la informació. Va crear una extensa xarxa de confidents, que fins i tot va incloure Josefina, l’esposa de Bonaparte, que el mantenia al corrent de totes les intrigues. Amb aquesta informació, que filtrava o tergiversava, podia manipular les màximes autoritats de l’Estat. Aquesta habilitat de situar-se en el poder a cada moment de la història va fer que toqués tots els pals ideològics. Va ser seminarista, republicà, monàrquic, revolucionari i va saber sortir-se’n de tot en els moments en què va caure en desgràcia. També dominava els temps. Quan es veia venir un canvi polític, no es mostrava a favor ni d’una ni altra tendència i esperava el moment adequat per posar-se al costat del guanyador. A més, feia còpia de tots els documents que passaven per les seves mans, fet que li assegurava un arxiu per atacar o defensar-se de tothom. Seria el precedent de l’actual tràfic de “dossiers” que circulen en el món polític.
L’autor indica: “El procés de treball ha estat laboriós, però tota l’etapa de la Revolució em va ser més gratificant, però quan va arribar Napoleó tot es va complicar, els palaus no te’ls pots inventar, has d’ajustar-te a una certa realitat.” Pel que fa al dibuix de vestuari, no va tenir cap problema: “Els francesos ho tenen tot molt documentat.” El que no sap és com pot ser acollida l’obra a França. Se’l coneix però pot ser un personatge incòmode. Tot i que admeten que era una mala persona, en valoren la intel·ligència.” Pel que fa al color, en una època en què l’acoloriment es fa majoritàriament per ordinador, Kim ha pintat les vinyetes interiors amb aquarel·la i la portada ha estat feta amb pintura a l’oli sobre tela. “Sovint em trobava com un frare de l’edat mitjana il·luminant un còdex. Hi ha vinyetes que m’han portat tres i quatre hores de treball”, explica Kim, que ha tardat tres anys a completar la feina.
Kim és conegut popularment per la seva important presència a la revista El Jueves, amb la cèlebre sèrie Martínez, el facha, però que des de fa uns anys ha fet el salt a la novel·la gràfica amb dues obres de referència: L’ala trencada i L’art de volar, amb guió d’Antonio Altarriba, en què des de les vivències familiars del guionista es narra la caiguda de la monarquia, la guerra espanyola i la dictadura. També ha realitzat la novel·la gràfica Nieve en los bolsillos, en què en el més genuí cànon de la novel·la gràfica fa una autobiografia que arrenca en la necessitat de llibertat d’un jove dels anys seixanta que un any abans de fer el servei militar, i després d’haver deixat els estudis de belles arts, arrenca el vol cap a Europa viatjant amb el sistema de “fer dit”. “El trànsit de dibuixant d’humor a autor de còmic no és fàcil. No tothom pot fer compatible els dos àmbits. La majoria de dibuixants d’humor no coneixem el còmic”, diu.