Art
La dama de l’escultura
La galeria Cadaqués dedica una exposició a la històrica artista francesa Parvine Curie, que va començar a crear les primeres peces a la Barcelona de finals dels cinquanta
El MNAC l’ha incorporat fa poc als seus fons
Amb 87 anys, l’escultora francesa Parvine Curie viu el moment més dolç de la seva carrera. No de producció, perquè ja dona per tancat el catàleg d’obres, sinó de reconeixement. “No paren de demanar-me peces. No els busco, em venen a buscar. Fa poc el Pompidou me n’ha comprat tres”, diu, contenta però sense fanfarronejar. També el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’ha incorporat recentment a la col·lecció d’art de postguerra. “Sí, unes terracotes de la meva primera època.” La seva primera època és la seva etapa catalana. Curie va viure catorze anys a Barcelona. Nascuda a Nancy el 1936, va arribar-hi el 1957 –amb 21 anys– perseguint dos amors: el que sentia per l’art romànic i el que va culminar en el seu primer matrimoni amb Marcel Martí (1925-2010), “un gran escultor que ha caigut en l’oblit”. Tristament, ben cert. Amb Martí va tenir el seu únic fill, el pintor i poeta David Martí, mort als 46 anys, el 2007.
Parvine Curie, que en aquesta primera vida artística era Arlette Martí, es va divorciar del seu marit català i a partir de llavors va volar lluny de la ciutat on havia fet la primera exposició, el 1960, a l’Institut Francès. Però mai va marxar del tot de Catalunya, ni físicament ni emocionalment. Encara hi manté el vincle. Als anys setanta es va comprar una casa a Cadaqués i en va confiar la rehabilitació a l’arquitecte Lanfranco Bombelli. Al poble dels seus “somnis”, com l’anomena, Curie hi tenia també taller. Els cadaquesencs la coneixien com la boja que pica. Encara ara tots els estius deixa París i s’hi instal·la. No pas a l’agost, sinó al setembre. Ahir divendres va fer les maletes, dins les quals s’ha endut una vista de Cadaqués que ha comprat al pintor japonès Shigeyoshi Koyama.
Bombelli va integrar-la en el brillant planter d’artistes internacionals de la seva mítica galeria, la Cadaqués, un espai que ha mantingut Huc Malla amb picades d’ullet constants al llegat de l’italià empordanitzat. I si enguany la galeria Cadaqués complia el cinquantè aniversari, quin millor regal que rescatar Curie en una exposició que fa un tast, saborós, de tota la seva trajectòria?
A prop de la taula de treball de la persona de confiança de Malla, Erika Prüfert, alhora excel·lent fotògrafa, llueix el cartell de la primera exposició que Curie va fer a la galeria, el 1983. Pot ser que ella sigui l’única artista viva del període de Bombelli que hagi reaparegut a l’era del successor Malla? Pot ser.
Anem a Cadaqués amb la il·lusió de passejar-nos amb ella per la selecció d’escultures i dibuixos que presenta la galeria, però ja el dia abans ens avisen que Curie està delicada de salut (al juliol el cor li va donar un ensurt) i que té pressa per anar a dinar a Les Cols d’Olot. És un dijous atípicament plujós en aquestes terres. Em cita a casa seva i ho acabaré agraint per tafanejar. Asseguda en una minúscula sala d’estar, elegant i fràgil, amb un bonic penjoll creat per ella mateixa, comença a fer memòria.
La veig radiant, li dic. “Uf, si m’haguessis conegut de jove”, diu. M’han explicat, li dic també, que era una de les dones més guapes a la Barcelona dels anys seixanta. “La de Franco, sí.” No entra en qüestions polítiques, sinó en les vivencials. “Amb el Marcel vivíem a la Casa de les Punxes.” I ella, afegeix, tenia l’estudi davant de Santa Maria del Mar. Després descobriré que a l’exposició de la galeria Cadaqués hi ha una peça que evoca l’església. I una altra que està dedicada a Sant Pere de Rodes. I una més a Poblet. “Els monuments antics catalans sempre m’han inspirat.” També el monestir de Pedralbes, que el 1999 va allotjar una retrospectiva seva impressionant.
No vull que fugi dels records de la Barcelona que va conèixer. Quines amistats va fer? “Els meus amics eren els amics d’en Marcel.” “Molts es trobaven al restaurant La Mariona (oficialment, Ca l’Estevet).” D’artistes que va tractar, li surten els noms d’Albert Ràfols-Casamada i Josep Maria Garcia-Llort. “I un poeta que agradava molt però mai vaig entendre per què. Com es deia...?” Brossa. “Sí, Brossa. A mi em deixava completament indiferent.” “En queda algun de viu?”, em pregunta. D’aquests, cap. També passa revista dels fotògrafs que la van retratar. “Xavier Miserachs, molt bo, Francesc Català-Roca i Colita.” Colita sí que és viva, li dic. “Ah sí? Tenim si fa no fa la mateixa edat.” Curie és tres anys més gran. Va perdre el contacte amb gairebé tots. Però no amb tots. “La meva millor amiga catalana és l’arquitecta Beth Galí.”
Se li escapa el riure poques vegades, però no pot evitar-ho quan li ve a la memòria que, estant embarassada, “un mag, conegut però no recordo com es deia”, li va predir que el seu fill s’ofegaria amb el cordó umbilical. Espantada, el va fer néixer amb cesària. El David va irrompre al món ben sa. “Quan ens el vam tornar a trobar, el Marcel li va fotre una bona plantofada.”
Martí va ser el seu “Pigmalió”, la persona que la va animar tot d’una a crear, proveint-la dels materials per poder començar a fer escultura. Fins que va arribar un moment que li va dir “prou: o jo o l’escultura. Va ser el principi de la nostra separació.” El seu segon marit, el també escultor François Stahly, va ser “tant o més gelós”. Tot i que al principi li va donar suport, al cap dels anys tampoc va acabar veient amb bons ulls la seva dedicació artística. Stahly va morir el 2006. Intento obrir un debat sobre feminisme amb Curie, però m’engega a dida. Es limita a dir-me: “He hagut d’escollir a la vida, però ningú m’ha impedit que fes escultura.”
No vol tocar aspectes estilístics de la seva obra. “Sempre m’ha guiat la intuïció.” Amb el MNAC té més tractes per engrandir els fons del museu. Li pregunto abans d’acomiadar-nos pels seus plans de futur. “Visc l’instant.”