“M’interessa molt que el cine sigui una catarsi per a les emocions”

És una història que era molt present en la cultura dels vuitanta, tots en teníem el llibre a casa. No havia vist la pel·lícula de René Cardona [Supervivientes en los Andes, 1976], sí que vaig veure la de Frank Marshall [¡Viven!, 1993], i quan estava preparant Lo imposible va aparèixer editat per primera vegada a Espanya el llibre de Pablo Vierci [La sociedad de la nieve]. Per curiositat el vaig comprar, en veure que era una història de supervivència, i em va colpir molt, em va sorprendre, perquè pensava que coneixia la història i vaig veure que només en sabia una part molt petita, no en coneixia tot l’abast, que és molt més gran que els fets. ¡Viven! és una novel·la que se centra sobretot en els fets i La sociedad de la nieve està escrit quaranta anys després, es nota el pas del temps i el pòsit que ha deixat la tragèdia. Em va servir molt per a Lo imposible, per entendre el que passava la família protagonista, i es va quedar allà. Vaig sentir la necessitat de fer la pel·lícula perquè la tenia al cap.

Sí, vam tenir la sort de tenir els contactes amb les famílies dels supervivents i dels que van morir. Crec que va ser l’any 2018 que vam anar a l’Uruguai a entrevistar tots els supervivents, els vam filmar, vam fer més de cent hores d’entrevistes. Tota aquesta informació es va sumar a la del llibre de Vierci. I durant el rodatge vam tenir la seva col·laboració constant.

En el llibre de Vierci, que està estructurat al voltant dels setze supervivents, hi havia uns personatges que apareixien constantment entre línies, que eren els morts. Fins al punt que els supervivents els parlen directament, en el llibre: els demanen coses, els fan comentaris... Això era la gran troballa, no centrar el punt de vista en el que es menja el cos d’un amic, sinó en l’amic que dona el seu cos perquè el company pugui tornar. Això és la gran transgressió, i el que és morbós es converteix en un acte de compassió.

No és tant la supervivència. Les primeres pel·lícules que vaig veure eren de fantasia i la sorpresa és inseparable del cinema. Quan faig aquestes pel·lícules, el que m’interessa són aquests moments en què la realitat es transforma i es converteix en una cosa que et descol·loca i esdevé quelcom sorprenent, explicat des de la realitat més extrema.

Sí, però no tant en les escenes de supervivència. M’encanta el personatge de Numa perquè és el que ha de trencar amb tota la cultura que porta de casa i acceptar la seva pròpia naturalesa, que li fa evident la muntanya i que té a veure amb la seva ombra. Tots ens podem reconèixer amb aquest viatge, perquè tots l’hem de fer, a la vida: trobar qui ets tu i atrevir-te a ser-ho. En això m resulta més fàcil projectar-me en el personatge, no tant en les seqüències de supervivència.

És també un procés de deixar anar. Hi ha una seqüència de la pel·lícula en què un personatge ha d’aprendre a plorar, perquè està mal vist a casa seva plorar. Està bé que, en una pel·lícula sobre un pou tan fosc en què literalment ells cauen, puguis finalment sortir a la llum i respirar. Hi ha molts prejudicis amb les emocions. S’han de deixar anar i que surtin. M’interessa molt que el cinema sigui una catarsi per a les emocions.

Tampoc cauria en el bonisme i la ingenuïtat. Una cosa bonica del llibre de Vierci és que és ple de llums i ombres. Hi ha personatges que van donar moltíssim i van quedar a la meitat, d’altres que van donar molt i van tornar... La naturalesa humana és complexa. Per exemple, la gestió de l’energia a la muntanya parla molt de nosaltres com a éssers humans. N’hi ha que es van guardar més energies per a si mateixos i van tornar i els que van donar massa s’hi van quedar. Aquesta injustícia tan gran era el que em semblava més interessant, perquè trencava el relat dels herois. Qui és el més bo, el més just, el més bondadós, el més fort, és el que torna a casa, i això no es donava en aquest relat. No és un relat d’herois, és un relat de gent que va fer el que va poder, o el que va saber. No els jutgem.

En realitat aquesta frase de la pel·lícula no parla de qui vam ser, sinó de qui som. A la muntanya, davant de l’adversitat, surt la veritable naturalesa de les persones. L’adversitat fa que emergeixi a la superfície el monstre, que és la solució. L’adversitat fa emergir el teu propi ésser, i acceptar aquestes ombres forma part també del procés de viure. Jo crec que aquí és on aquesta història esdevé un relat universal.

En la construcció del relat que es va fer quan van tornar hi va haver aquesta significació. Nando és clarament l’heroi de la muntanya. Però ells no estaven còmodes amb aquesta etiqueta. La podien acceptar en alguns casos, però venien de perdre els seus amics. Són setze individus, cadascun amb una personalitat molt diferent. Trobar una resposta única al grup és molt difícil.

Sí, nosaltres vam tenir la nostra pròpia serralada. És una obvietat, però va ser així. Vam fer un viatge molt similar al que van fer ells en el sentit que va ser un viatge cronològic, en condicions molt dures, més de sis mesos lluny de casa, van passar fred, van perdre pes... Tot això era un estímul per a la interpretació, l’enriquia. El viatge que van fer es reflecteix als cossos i els rostres dels protagonistes. Era molt interessant captar tot això amb la càmera. Quan tallaven els cossos per menjar-se’ls no surt a la pel·lícula, però els vam rodar, i això va ajudar a reflectir-ho a la pel·lícula.