Coixet mostra amb ‘Un amor’ un món rural infernal i actituds incomprensibles

Isabel Coixet ha deixat d’anar a llocs llunyans (ciutats nord-americanes, una plataforma petrolífera, Tòquio amb un mapa dels sons, Groenlàndia) per mostrar els seus personatges en situacions o mons més o menys aïllats: ara n’ha fet prou amb rodar en un poble de La Rioja per adaptar Un amor, una novel·la d’èxit de Sara Mesa, en la pel·lícula homònima que va presentar ahir a concurs en el Festival de Sant Sebastià. La protagonista és una jove (Laia Costa) de la qual, tal com és convertit el personatge literari en cinematogràfic, costa d’entendre per què aguanta en un lloc on tothom l’assetja i maltracta, començant pel seu arrendador (Luis Bermejo): un mal ànima amb el qual, després d’As bestas, el cinema fet a l’Estat espanyol segueix presentant el món rural, que tant ha estimat, com un fals paradís amb bèsties humanes. Qui lloga la casa a la Nat no és l’únic personatge odiós de la pel·lícula: també hi ha mals artistes aparentment bonhomiosos, yuppies maliciosos disfressats de simpàtics que hi passen el cap de setmana; i un home tosc al qual s’enganxa la protagonista després que el tipus li digui que, a canvi d’arreglar-li les goteres, voldria “entrar dins d’ella”. Les escenes de sexe, compresa una en què s’utilitza un ou deixatat, són algunes de les més desagradables que ha vist mai aquesta cronista: no sé si és la intenció de Coixet, de la qual hem de suposar que vol mostrar l’agressivitat masculina, sigui soterrada o manifesta. Al capdavall, però, el que pot resultar més difícil d’entendre és el comportament de la Nat: per què no se’n va de la casa des del primer moment i per què s’enganxa a tal home, a qui, no és broma, li diu: “Quan t’escorres, la teva cara sembla una muntanya.” Això potser és així perquè Coixet rebaixa el passat obscur de la Nat (fent que sigui una dona traumatitzada per haver treballat com a intèrpret de persones que demanen empara com a refugiades) en relació amb la novel·la, de la qual, amb converses costumistes, desapareix el to atmosfèric, per molt que ho vulguin ser tantes imatges boiroses.

Tanmateix, el film no ha sigut mal rebut a Sant Sebastià, on han alegrat la secció oficial dos films argentins (La práctica, de Martín Rejtman, i Puan, de M. Alché i B. Naishat) que mereixen atenció en pròximes cròniques.