Patrimoni
Estimar el barroc català
La historiadora de l’art Maria Garganté desmunta en un llibre els tòpics que han connotat negativament aquesta època
“Som un país més barroc del que ens imaginem”
Per què els catalans tenim tants prejudicis amb el nostre barroc? “Hi ha la inèrcia històrica d’identificar-lo amb els segles de la decadència del país, en contraposició a l’esplendor de l’època medieval enaltida des de la Renaixença. Enfront del romànic com a bressol de la nació i del gòtic com a referent de l’expansió mediterrània, el barroc ha quedat estigmatitzat per la pèrdua de les llibertats polítiques”, remarca la historiadora de l’art Maria Garganté, autora del desvetllador Paisatge barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII (Farell Editors), un llibre divulgatiu que esmicola els mantres que han connotat negativament el llegat d’aquest període.
“Un dels tòpics és pensar que de barroc no tenim res. I això no és cert, perquè la fesomia de molts dels nostres pobles i ciutats és plenament barroca, només cal passejar-hi i veure la data que hi ha a les llindes.” O mirar enlaire. “El perfil d’aquestes viles està dominat per campanars majorment barrocs.” “Som un país més barroc del que ens imaginem”, sosté Garganté, que ha brodat un treball de síntesi, nodrit de recerques de diversos estudiosos, també d’ella mateixa, amb la voluntat de fer-nos obrir els ulls perquè canviem de percepció, enterbolida per un altre dels clixés pejoratius més consolidats: que el barroc és recarregat, aparatós, exagerat. “El barroc és polièdric. Si parlem del gros de la producció artística, majoritàriament ens trobem un poble que treballa, resa, socialitza i fa festa… El barroc és la vida”, diu Garganté.
El mite de la decadència es desmunta ràpid. “A nivell artístic, és una època efervescent, singular i activa”, a recer de la bonança econòmica del camp, amb el conreu de la vinya, i de la revolució industrial que s’estava covant. El país va viure una gran febrada constructiva. Sobretot religiosa: “No hem d’oblidar que, d’alguna manera, l’església parroquial fou el centre social de l’època.” “Però el món civil també aporta elements interessants, no tan sols perquè alguns dels edificis més rellevants del barroc català ho siguin, com la Universitat de Cervera o el palau de Llotja a Barcelona, sinó per infraestructures com les fonts, els ponts, alguns exemples de pintura de temàtica civil –com la que trobem als interiors dels palaus nobles o burgesos o les sèries de retrats reials–, la varietat de mobiliari que vestia la casa i que determina l’evolució de la manera d’habitar, o també la ceràmica de les vaixelles o la que podia decorar les cuines i altres espais.”
La visió idealitzada de l’època medieval no ha estat l’única causant del relegament del barroc. Les destruccions massives del patrimoni moble religiós durant la Guerra Civil no han permès fer-nos una idea de com eren els interiors de les esglésies fins al 1936. Perquè així és: fins al 1936 l’ornamentació dels temples estava formada preeminentment per retaules i imatgeria d’estil barroc, de manera que són les obres que van rebre amb més duresa les conseqüències dels incendis dels revolucionaris. Es calcula que les flames van arrasar un 90% de tot el que hi havia, i que avui només coneixem per fotografies de principi de segle. “És molt el que es va perdre, però afortunadament tenim la Catalunya del Nord. El Rosselló, el Conflent, el Capcir i el Vallespir són un mirall del que devia ser la Catalunya del Sud abans de la guerra i un tast de l’esplendor d’aquest barroc.” I a la Catalunya de domini francès, sense tants complexos. “A Prada de Conflent, publiciten el retaule de Josep Sunyer com el més gran de França, però aquest no és el millor retaule de Josep Sunyer, probablement el millor era el d’Igualada, però va quedar molt afectat pel foc i només el conservem parcialment. Potser ni tan sols havent-lo conservat tot, aquí li hauríem sabut donar la rellevància que li donen els francesos.”
Citada per aquest diari, Garganté reflexiona sobre els estralls iconoclastes davant de la portada del segle XVIII d’una de les poques esglésies barcelonines que van esquivar els atacs, Sant Felip Neri (a la fotografia principal que il·lustra el reportatge). L’interior ha quedat congelat en el temps perquè custodia tots els retaules d’època moderna. Per molt que ens costi imaginar-ho, era la mateixa decoració que guarnia Santa Maria del Mar, avui, despullada per dins, paradigma del gòtic català. Com les esglésies pirinenques, que ho són del romànic, i que també ens costen associar amb el barroc, un barroc que en aquest cas sí que ha perviscut. “El Pirineu és una de les zones geogràfiques on trobem més concentració d’interiors intactes d’aquesta època. Existeix un Pirineu barroc molt interessant.”
La barroquització del país es va fer en força casos respectant i no pas destruint l’herència medieval. L’experta anota el cas de la Majestat de Beget, una imatge romànica en el marc d’un retaule barroc. O relata el que passà en els santuaris marians, que van construir una estança ex profeso, els cambrils, per magnificar l’adoració de les estàtues de culte antigues, això sí, tunejades amb vestits, joies, cabell postís... “per accentuar encara més el seu caràcter sobrenatural”.
Les idees fixes ens fan inclús veure art antic allà on no hi és. Si sentim “cartoixa”, automàticament el nostre cap se situa a l’edat mitjana, però la realitat és que la d’Escaladei és barroca. “Moltes torres de guaita que hi ha esteses pel litoral sempre pensem que són fortificacions medievals, però la gran majoria són del XVI i fins i tot del XVII, construïdes per protegir-se de la pirateria.” Les masies seria una altra de les edificacions made in barroc català, amb les seves emblemàtiques galeries amb arcades de grans dimensions que responien tant a una qüestió estètica com a un criteri de sostenibilitat arquitectònica avant la lettre: feien la funció d’assecador de grans i fruits i regulaven la temperatura de la casa. “Les masies també han patit un cert estigma que les vinculava a quelcom popular, però són edificis que si els tinguéssim en un nucli urbà rebrien el tractament de cases senyorials o de palaus.”
Si n’haguéssim d’escollir només un, de tret propi del nostre barroc, seria “la varietat de repertoris de la producció retaulística i la reiteració d’algunes temàtiques com la de la Mare de Déu del Roser. No hi havia poble a Catalunya que no tingués un retaule del Roser.” Una altra cosa és que avui els autors d’aquelles obres d’esperit tan teatral siguin uns complets desconeguts excepte per als especialistes. Qui sabria dir el nom d’un artista del barroc català? A tot estirar el del pintor Antoni Viladomat, ni que sigui perquè té carrer a Barcelona. Potser el de Jacint Rigau, nascut a Perpinyà just abans del Tractat dels Pirineus, però que va fer carrera, carrerassa, a París en convertir-se en el retratista més important de la cort de Lluís XIV. No tenim artistes entronitzats com a genis “però sí que tenim obres molt rellevants, no tant en pintura sinó en retaulística. El retaule del Miracle o la producció de Pau Costa –Arenys de Mar, Cadaqués– juguen a primera divisió i poden competir amb exemples tant hispànics com internacionals. Tenim també barroc de primer nivell”.
I tenim també una –només una– dona pintora documentada, Angèlica Justiniano o Giustiniano, nascuda a Tarragona el 1614, que va deixar la seva signatura a les portes de l’orgue de l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins..., ara bé, amb el cognom del seu marit, el cirurgià Gaspar Andreu. Amb tot, Garganté, sempre sensible a la perspectiva de gènere en la creació artística, ha volgut posar l’accent en el paper de la dona com a comitent. Un exemple, a Reus: la Capella del Santíssim, de fra Josep de la Concepció, “el gran arquitecte català del segle XVII”, que va ser construïda per encàrrec de la filla del marquès de Tamarit, Gertrudis de Montserrat, i per això se la coneixia també com la Capella de la Marquesa.
Al llibre, la historiadora de l’art, segarrenca, escombra cap a casa i no per un biaix sentimental. “Dins ja de l’oblit del barroc en general, el dels territoris de Ponent i del sud l’han sofert encara més accentuat. I el cert és que és a les terres de l’Ebre especialment però també a la Catalunya de Ponent on arquitectònicament trobem el barroc més espectacular, sigui al voltant de la Catedral de Tortosa com en les grans parroquials de la Terra Alta, del Segrià o de les Garrigues.” Per a les reparacions sempre s’hi és a temps. Garganté està preparant un estudi de l’església d’Algerri, per encàrrec de l’Ajuntament, per tal que pugui ser declarada bé cultural d’interès nacional. I ho rebla amb una reflexió dels desequilibris del país. “Partim d’una doble discriminació. La que sovint ha patit l’art de l’època moderna en aquestes declaracions i la que afecta els monuments de Ponent i de les terres de l’Ebre, menys considerats patrimonialment per l’administració.”
La por al barroc s’ha anat perdent els últims anys. Comarques com el Solsonès el promocionen en rutes turístiques; diversos museus locals li han dedicat exposicions temporals (la darrera, Contra el barroc, a Solsona mateix, comissariada per Joan Bosch i Francesc Miralpeix, ha explorat precisament la prevalença del gust popular pel barroc a Catalunya més enllà de les imposicions i les modes oficials) i el festival Espurnes Barroques marida des de fa sis anys art, música i territori. El camí, com passa sovint, ens l’han ensenyat els artistes visionaris, des d’un Gaudí que va homenatjar el barroc a la Casa Calvet, dissenyant-hi columnes salomòniques al vestíbul i a l’escala; passant per un Cèsar Martinell que va dedicar la vida al seu estudi, pioner; fins a creadors actuals com un Raül Garrigasait amb el seu brillant assaig País barroc o un Perejaume, sempre clarivident, que el reivindica com a “gènesi i catalitzador del que esdevindran les avantguardes al segle XX, fent dialogar Foix, Miró o Tàpies amb un barroc rural que considera el tubercle de la modernitat”, anota Garganté.
“M’agrada parafrasejar Francesc Pujols per dir que el barroc català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, emfasitza l’experta. Qui sap si la maledicció es trencarà del tot amb la inauguració del seu gran museu, a Manresa, a principi del 2024. “Hauria de ser un punt d’inflexió per posar al mapa l’art de la Catalunya del barroc”, conclou l’estudiosa.
Joia amagada
El 6 de març, festivitat de Sant Oleguer, és l’únic dia de l’any que es pot visitar a la Catedral de Barcelona el cambril que custodia l’urna de vidre amb el cos d’Oleguer Bonestruga, bisbe barceloní del segle XII. Quan va ser canonitzat, el 1676, el seu sarcòfag medieval es va transformar en una filigrana barroca, a càrrec de Francesc Grau i Domènec Rovira. L’espai construït per admirar-lo està decorat amb una sèrie de pintures sobre els miracles del sant, obra de Manuel Tramullas.
Sobredosi ornamental
La capella de la Mare de Déu dels Colls, a Sant Llorenç de Morunys, és una de les obres més paradigmàtiques del barroc català en la seva versió més ostentosa, amb el retaule expandit que folra l’espai sencer, de l’escultor Josep Pujol. I tardana, d’un segle XVIII ja molt avançat. El Solsonès barroc dona molt de si més enllà del seu conjunt més conegut, el santuari del Miracle.
Aires de mar
La costa catalana no va quedar al marge del nou impuls constructiu barroc i en són exemples diverses ermites. Una de les més singulars, segons Garganté, és la de Santa Cristina de Vallarnau, a Lloret de Mar, del mestre d’obres Joan Baptista Oliver, amb un cambril amb un armari –aquest, de Josep Barnoya– construït per preservar la relíquia del crani de santa Cristina, que va arribar de Roma el 1784.