Jaione Camborda posa ‘La banya’ a Sant Sebastià

Estrenada a la Mostra de Venècia, no s’hi ha presentat per donar força a la secció oficial, però és un motiu de celebració la projecció a Sant Sebastià, dins de la secció Perles, de la nova pel·lícula, El mal no existeix, del japonès Ryusuke Hamaguchi: una altra entrega d’un cinema humanista, sense ingenuïtat i en aquest cas fins inquietant, que arriba després de dues grans obres, La ruleta de la fortuna i la fantasia i Drive my car, que fan que el seu autor pugui considerar-se un dels grans cineastes contemporanis.

El mal no existeix comença amb un llarg pla majestuós d’una arbreda: una manera d’anunciar una pel·lícula que aborda les relacions dels humans amb la naturalesa. En una zona rural del Japó, on la naturalesa ja ha sigut malmenada conservant-s’hi encara la puresa de l’aigua, el projecte turístic de construir-hi un glamping (una combinació de glamur i càmping) alerta els seus habitants pels seus efectes contaminants. Mentrestant, una nena, amb un pare solter que s’oblida de recollir-la a la sortida de l’escola, fa les seves exploracions en un paratge on hi ha cérvols amenaçats per caçadors. D’aquí, la denúncia ecologista deriva cap a una situació inquietant amb un final que pot resultar desconcertant. Hamaguchi obre nous camins en el seu cinema creant imatges poderoses i fent-hi sentir una incertesa existencial.

Mentrestant, les pel·lícules a concurs dins de la secció oficial han renovat el nivell discret habitual (què resta desprès de Canes i de Venècia?) amb alguna alegria, com ara la que ha pogut procurar O corno (La banya), segon llargmetratge de la directora donostiarra Jaione Camborda, que, després d’Arima (2019), continua explorant en experiències de dones: tot hi passa pels seus cossos, amb els desigs i les pors, els plaers i els dolors. Amb un llarg part en una casa comença la pel·lícula, primerament ambientada a l’illa d’Arousa l’any 1972. Maria, una dona que treballa com a marisquera, fa d’assistent del part. Més tard, les conseqüències de la pràctica forçosament clandestina d’un avortament farà que la protagonista, encarnada per la debutant Janet Novas, hagi de fugir cap a Portugal. Una travessia d’amagat per mar, boscos i rius fins a creuar la frontera vigilada per la Guàrdia Civil. Una dona en perill a la qual Camborda, fent un cinema físic amb misteri, vol salvar per la dignitat mateixa del personatge i per una resistència davant de les formes de control del cos de les dones i de castigar-les.

Una altra de les poques alegries de la secció oficial a concurs ha arribat amb una intel·ligent comèdia argentina, Puan, de María Alché i Benjamín Naishat. El seu protagonista és un professor de filosofia política que, després de la mort del catedràtic del qual és un deixeble, s’enfronta a una situació difícil que es complica amb l’arribada d’un filòsof seductor que, essent amant d’una actriu de moda, no se sap fins a quin punt sobretot és un hàbil arribista que sap manejar-se en les xarxes internacionals del món universitari. Brillant, tot i que amb alguns recursos de comèdia fàcil, Puan diu algunes coses lúcides a través de la filosofia (els mals derivats de les desigualtats socials, com afrontar la mort, combatre la por amb la idea spinoziana de la potència de vida d’una alegria que ha de ser col·lectiva) i també sobre la precarietat de la universitat pública.