Cap film a la vista digne de la Petxina d’Or

Quan era petit, Robin Campillo va viure a l’illa de Madagascar: un paradís, que, en haver d’abandonar-lo, va sentir com a perdut fins que, en fer-se gran, va adquirir consciència que havia sigut robat als que hi vivien com en un infern. Aquesta podria ser la idea que palpita a L’île rouge, pel·lícula que, estrenada fa mesos a França, ahir va projectar-se en secció oficial sense elevar el nivell de la competició, en què també van participar dos films asiàtics poc memorables (el vietnamita Un viatge en primavera, opera prima de Tzu-Hui Peng i Ping-Weng Wang, i el japonès Gran absència, de Kei-Chika Ura) sobre experiències de dol, remordiments i separacions familiars.

Essent també un guionista notable (com ara de La classe, de Laurent Cantet) que va excel·lir com a director amb 120 batecs per segon, sobre l’activisme al París dels anys noranta per crear consciència respecte a la sida, Robin Campillo s’inspira, doncs, a L’île rouge en la pròpia infantesa a Madagascar, on va viure amb la família perquè el pare, d’origen espanyol, era un suboficial de l’exèrcit francès de l’aire. Nascut al Marroc i passant per Algèria abans d’arribar a l’illa roja, el seu periple infantil va ser determinat per la geoestratègia de l’Estat francès, que, mentre les seves colònies s’independitzaven, intentava mantenir-hi el control i els seus interessos.

A L’île rouge, el nen Thomas (àlter ego de Campillo, que diu que tot allò que s’hi mostra va ser real, però a la vegada és ficció) espia la vida dels adults (la idea de mirar sense ser vist) i hi projecta la seva imaginació nodrida amb les aventures de l’heroïna, Fantômette, d’un còmic. Viu en la residència familiar dels militars francesos, aliè a la gent de Madagascar, fortament reprimida per un govern titella. A partir de la mirada infantil de Thomas, però, va fent-se perceptibles actituds dels adults, com ara el masclisme del pare (interpretat per Quim Gutiérrez) i el racisme dels colons militars francesos. Campillo vol fer una pel·lícula personal i a la vegada política, amb la irrupció final dels revoltats a Madagascar. No aconsegueix, però, conjuminar-ho i el seu epíleg explícitament polític sembla forçat i es fa sobrer.