Víctor Erice, llegenda del cinema a desgrat seu

“El guariment és una de les virtuts del que s’anomena art, i això s’ha de circumscriure als llibres, quadres, músiques, pel·lícules... que d’alguna manera ens canvien, ens fan sentir diferents.” Víctor Erice responia així a la primera de les preguntes d’una roda de premsa esperada i, fins a cert punt, incerta: el cineasta no sol donar entrevistes i al maig no va aparèixer en l’estrena mundial de Cerrar los ojos, plantant la mateixa organització del festival de Canes. Home de caràcter i creador insubornable, Víctor Erice accepta a desgrat seu el qualificatiu de llegenda: “No vull ofendre ningú, però desconfio de la llegenda èpica al voltant de la meva persona.”

Tal com va anar la roda de premsa, però, més aviat la va alimentar. Va aparèixer puntual, amb jaqueta i samarreta negres i ulleres de sol, i va rebre un aplaudiment dels periodistes de dos minuts, que no són poca cosa quan s’està per la feina. Abans dels deu minuts, ja se li havia trencat la veu i havia vessat alguna llàgrima, recordant l’escultor Jorge Oteiza, amb qui l’unia una gran amistat. I va deixar anar un bon grapat de reflexions profundes i brillants.

Víctor Erice és un dels tres distingits amb els premis Donostia d’enguany, i l’únic que l’ha vingut a recollir personalment. Javier Bardem s’ha disculpat en solidaritat amb la vaga d’actors nord-americans, i Hayao Myiazaki parla sovint de viatges, en els seus films, però ell ja no es desplaça i es va connectar telemàticament a la gala. És el primer cop que el guardó es lliura a algú de la ciutat que li dona nom. Víctor Erice va néixer a Karrantza (Biscaia) el 1940, però va créixer a Donostia i va veure la seva primera pel·lícula a l’antic teatre Gran Kursaal, que estava al mateix lloc de l’actual seu principal del festival, el Kursaal, obra de Moneo inaugurada el 1999.

“El cinema em va fer descobrir la Història amb majúscules des de la primera pel·lícula que vaig veure, aquí al Kursaal”, va recordar Erice. “En temps de misèries, veure pel·lícules ens va permetre ser ciutadans del món i escollir els nostres mestres. Eren cineastes de tot el món que no tenien estatut d’artistes. Crec molt en la creativitat de qui no té la consciència de fer art. Jo mai no ho he pretès, això sorgeix o no sorgeix, i aquesta és l’aventura de la creació.” Encara que no ho pretengués, fa 50 anys va guanyar la Petxina d’Or de Donostia amb El espíritu de la colmena, davant un auditori dividit: “La meitat picava de peus a terra i l’altra meitat aplaudia”.

Des de llavors no ha parat, però de llargmetratges en solitari n’ha fet només tres més: El sur (1983), El sol del membrillo (1992) i Cerrar los ojos (2023), projectat ahir. Està protagonitzat per un actor (José Coronado) que ha desaparegut des de fa 30 anys. El director de la seva darrera pel·lícula (Manolo Soto) creu que és un home amb amnèsia que treballa en una residència de gent gran. Víctor Erice treu ferro a la seva escassa filmografia: “La llegenda èpica està bé com a element publicitari: dir que fa 30 anys que no faig cap pel·lícula queda bé, però jo considero pel·lícules o experiències audiovisuals tot el que he fet. El que més vitalitat dona al cinema és a la perifèria del sistema. Però en el marc audiovisual només es compten els llargmetratges.”

Tampoc està molt còmode amb qualificatius com nostàlgica o testamentària amb què s’ha rebut la seva darrera pel·lícula, Cerrar los ojos. “Si jo admeto això, no tinc com a horitzó vital més que el museu de cera, la jubilació o el cementiri.” “Comprengueu que m’hi resisteixi –hi afegeix–. Ara bé, com deia John Ford a L’home que va matar Liberty Valance, el que s’ha de d’imprimir és la llegenda.”