La bellesa és un estímul o una distracció?

Hi va haver almenys dues situacions desconcertants, en la presentació de la residència literària a cala Sanià de Palamós: el discurs feroçment anticapitalista, al principi de la trobada, de Sergi Ferrer-Salat, impulsor de la fundació i llibreria Finestres i un dels empresaris farmacèutics més rics de l’Estat gràcies sobretot al Gelocatil, i la lectura final de proses i poemes inspirats pel lloc a dos dels escriptors que ja han fet estades de prova a la caseta dels Woevodsky, Gabriel Ventura i Ángela Segovia, el to dels quals transmetia un hermetisme a estones tenebrós. En un paratge com aquest, preservat de tantes abominacions comeses a la Costa Brava, un lloc que celebra la vida i la bellesa a cada racó, feia estrany sentir-hi aletejar de sobte aquella ala negra. Podíem pensar que Finestres hi posa l’allotjament i la manutenció, en unes condicions extraordinàriament propícies i generoses, però l’infern va amb nosaltres. O que l’escriptura brota, com certs organismes àrids, en condicions d’absoluta ceguesa, que fins i tot sent preferència pels entorns ingrats que li estalvien distraccions i l’amorren a la inclemència de la pàgina per escriure. Potser creix amb les dificultats, i als paradisos s’embadoca i es dispersa. Irene Solà, que va acabar-hi la seva última novel·la, baixava ben de matí a refrescar-se a la cala, feia els seus exercicis de ioga, i tot seguit es tancava a l’estudi. Kae Tempest, que hi arribarà avui mateix (en breu s’hi incorporaran també Mariana Enríquez, Robin Robertson i Irene Pujadas), ha escollit la barraca apartada a la cala dels Canyers, dins la mateixa finca, però en un aïllament més radical: tot fora, excepte la taula de treball, el vent i el mar. En trauran profit, no en dubto, perquè no és la bellesa, ni tan sols la calma, allò que estimula l’escriptura, sinó la possibilitat de deixar-la tancada a l’habitació, quan t’arriba a fer fàstic i tot, i sortir a banyar-te de llum.